Diguem-ho sense eufemismes. Si els desitjos expressats (sovint, vomitats) a la xarxa social X (abans Twitter) es fessin realitat, centenars de milers, si no algun milió, de persones haurien de ser expulsades de Catalunya i expatriades als seus països d’origen al sud global o a l’Europa de l’est, de Colòmbia a Romania passant pel Marroc o el Pakistan, per tal de restablir el que seria el —per als que diuen pensar així— desitjable paisatge d’una “Catalunya catalana”. Es tractaria, per començar, de prémer el botó “enrere” de la màquina del temps i situar-nos a 1 de gener del 2022, quan encara no havien arribat al país 126.309 persones amb nacionalitat no espanyola, responsables del 90,13% de l’increment poblacional total a 1 de gener del 2023, que va ser, segons les dades del padró, de 140.140 habitants. Això, per començar. Ampliant el focus, en 35 anys hem passat del “Som sis milions”, com sintetitzava el famossíssim eslògan de la factoria Pujol, culminació d’un pensament pragmàtic i inclusiu, tot i que no gratis total amb la immigració —demanava, almenys, no ser hostil a la catalanitat— a la, per a molts i moltes, distòpicament irreconeixible Catalunya dels 8 milions d’Aragonès, en què tots els equilibris semblen a punt de trencar-se.

És un fantasma que recorre Europa i totes les societats del primer món: la por d'una fallida del sistema de benestar social per overbooking o sobresaturació de demandants i beneficiaris sobrevinguts de qui sap on. Ni Catalunya ni Espanya són cap excepció al fenomen. I les reaccions de molta gent, avui encara majoritàriament amagades sota l’anonimat a la barra de X,  transiten sense escrúpols pels perillosos carrils de la xenofòbia i el racisme banal, dels quals forma part l’autodefensa pueril del “i tu més” o el “jo no soc racista”. Els seguidors reals o figurats de Sílvia Orriols, o de qualsevol qui qüestiona el bonisme del discurs governamental sobre les problemàtiques associades a la immigració, argumenten que l’alcaldessa de Ripoll de cap manera és d’extrema dreta perquè és independentista. Però no cal ser expert en hermenèutica per veure que el seu discurs i el seu activisme antiimmigració encaixen perfectament amb la islamofòbia que destil·len un Abascal o una Meloni. Amb el que diuen i amb el que callen. Que Orriols sigui independentista, és a dir, partidària d’una causa d’alliberament nacional perfectament legítima, democràtica i majoritària al Parlament de Catalunya —i determinant a Espanya— és l’escut perfecte per blanquejar un discurs pel cap baix xenòfob i, a la vegada, aixecar qualsevol reserva moral per suscriure'l de persones honestes i realment preocupades pels efectes d’una allau immigratòria sense cap regulació.

És la manca de política sobre la immigració el que afavoreix el creixement de l’extremisme reduccionista que fa de l’immigrant el boc expiatori, el culpable de tot

Les actituds excloents, els microfeixismes, creixen a còpia d’alimentar la lògica preocupació de ciutadans i ciutadanes que tenen poc o res de xenòfobs o racistes davant l’absència de respostes a les seves pors, reals o no tant. Les pors es multipliquen amb base o sense, o simplement com a resposta preventiva, quan la política real calla, o el que és el pitjor, disfressa els problemes o la percepció que se'n té. En aquest tema sobra tant la cridòria com l'excés de silenci. En lloc de fer escarafalls, la política real hauria de començar per reconèixer que és la manca de política sobre la immigració el que afavoreix el creixement de l’extremisme reduccionista que fa de l’immigrant el culpable de tot. Ja sigui de les lamentables dades de l’informe PISA sobre l’ensenyament o —atenció— de les restriccions al consum d’aigua que, a partir del gener es podrien generalitzar a conseqüència de la sequera. La qual cosa és doblement inquietant.

Els immigrants, que poc o res tenen a veure amb la falta d'una política d'inversions decidida per evitar l'emergència hídrica, tornaran a ser el boc expiatori com ja ho són de la incompetència legal i policial davant els fenòmens de criminalitat que ràpidament esquitxen tot el col·lectiu en la conversa pública, en l'esfera mediàtica i, sobretot, digital. De fet, el mateix govern Aragonès va caure en la trampa d’atribuir al pes dels escolars d’origen migrant el desastre escolar català. Tampoc no és cap secret que, a les portes d'un any electoral, el 2024, quan se celebraran les europees, però potser també les catalanes, per poc que s'avancin, hi ha inquietud a ERC i Junts per l'exposició d'una part dels seus electorats a les tesis d'Orriols com a resposta a les problemàtiques que automàticament s'associen a la immigració.

Catalunya té un creixement natural negatiu de la població des del 2018. És a dir, que moren més persones que no pas en neixen. Sense l’aportació poblacional de persones migrades, ara es perdria població. Quan es parla de les òbvies conseqüències que comporta rebre una onada d’immigració massiva, que prové majoritàriament de marcs socials i culturals diametralment oposats als de la societat liberal europea, caldria posar a l’altre platet de la balança altres lògiques que fan irreconeixible el país. Per què ja no neixen nens a Catalunya? Què fa el govern de Catalunya perquè les catalanes i els catalans puguin ser pares i mares? Sé que hi ha qui pensarà que tots els ajuts per afavorir el benestar social haurien de ser suprimits o concedits de manera ultrarrestrictiva per evitar que s’hi acullin migrats sense feina —que per mal que visquin aquí sempre viuran millor que als seus països d’origen— o persones desarrelades, que mai no voldran sortir d’una situació garantida d’assistència social. Però si no fem el possible perquè els catalans i les catalanes puguin tenir fills; si no ens preguntem per què tantes persones substitueixen el fill que no poden o no volen tenir per un gos; si no abordem l’equació salaris-accés a l’habitatge; si no reflexionem sobre la fractura intergeneracional que allunya els joves dels vells —però demogràficament efectius— esquemes familiars; o no fomentem el debat públic i acadèmic sobre el sentit i el valor de la responsabilitat en general, i, en particular, sobre el futur de la pròpia espècie; si no revisem i reencaminem on calgui i per a qui calgui els programes assistencials finançats per l’erari públic, arribarà el dia que Catalunya necessitarà extraterrestres per poblar-se. Que Catalunya serà sideral o no serà.