Em comenta un company que, com servidor, es desplaça en tren a la feina, que l’altre dia es va produir una batalla campal a l'R-1 de Rodalies, a la línia del Maresme. Joves magribins, armats amb pals, es van perseguir i agredir entre ells enmig de la perplexitat de la resta del passatge, que es va refugiar com va poder en un altre vagó per deixar pista lliure als brètols. Els denominats MENA, menors generalment d’origen marroquí de qui ningú se’n fa càrrec, són avui el que en altres temps van ser els quinquis. Els quinquis eren joves desarrelats de barris castellanoparlants o fills de famílies gitanes que, a més de generar tota una cultura musical i cinematogràfica —Los Chichos justament són ara de gira de comiat dels escenaris—, van inspirar una tropa d’imitadors que terroritzaven els xavals quan sortíem de l’escola a finals dels anys setanta. A servidor, que també era de barri, un quinqui li va pispar el rellotge de la primera comunió talment com, 40 anys després, un MENA em va estirar el mòbil en plena pandèmia en un tren de Rodalies on juraria que jo era l’únic passatger. Entre l'era dels quinquis i la dels MENA, i sense sortir de la peculiar sociologia de la Renfe, durant un temps hi sovintejaven les baralles entre pastilleros, joves seguidors de la música màkina, d’estètica skinhead, que més d’una vegada van obligar el maquinista —del tren— a aturar-lo en alguna estació mentre arribaven els Mossos.

Hi ha un problema d'inseguretat a Catalunya provocat per la immigració dels últims anys? O un problema de falta de seguretat a la Renfe? La delinqüència que ara s’associa a la immigració, magribina o sud i centreamericana, té a veure amb la pobresa, la falta d’expectatives i d’un entorn segur —una família, una escola, una feina—; problemàtiques a les quals, per raons òbvies, estan més exposats els immigrants acabats d’arribar al país que no pas els que hi hem nascut. És la inseguretat en les condicions de vida el que pot convertir una immigració sense regulació en una bomba de rellotgeria en societats com la nostra, amb l’ascensor social avariat i dominades per la incertesa del dia a dia. Un horitzó d’inseguretat vital que, almenys des de la crisi financera i econòmica del 2008 no ha parat de créixer i que afecta per igual a immigrants i no immigrants. Els immigrants, en conjunt, no són per se lladres i vividors del sistema de benestar públic, com vol fer creure el populisme xenòfob i islamòfob o el racisme banal que prova de dirigir la conversa pública en les xarxes socials, però en bona part estan més exposats que la resta a convertir-se en delinqüents. Analitzem algunes dades.

Els estrangers són el 16,3% de la població catalana i un aclaparador 48,80% de la població empresonada. I doncs? On és la permissivitat amb la delinqüència d'origen estranger o immigrant?

A les presons de Catalunya hi havia el 2022 un total de 7.713 interns, dels quals 3.949 (un 51,19%) tenien nacionalitat espanyola i 3.764 (un 48,80%) eren de nacionalitat estrangera. Entre aquests, els dos grups de població reclusa més grans segons la nacionalitat eren el dels 1.482 d’origen magribí (un 19,21% del total dels reclusos) i el dels 1.028 d’origen sud i centreamericà (13,3% del total). El tercer grup més nombrós era el dels presos originaris d’altres estats de la Unió Europea, un total de 453 (5,87%). El mateix any 2022, la població catalana era de 7.792.611 persones, de les quals 1.271.810 (16,3%) eren originàries de 170 nacionalitats estrangeres. La més nombrosa era la població amb nacionalitat marroquina, amb un total de 235.278 ciutadans, que equival a un 18,5% dels estrangers i un 3,01% del total català. La comparació de les xifres desmenteix la suposada impunitat legal de la delinqüència d’origen immigrant. Els magribins representen el 3,01% del total de la població catalana i el 19,21% de la població reclusa. Els estrangers són el 16,3% de la població catalana i un aclaparador 48,80% de la població empresonada. I doncs? On és la permissivitat amb la delinqüència d'origen estranger o immigrant? Delinqueixen més perquè són immigrants —com sosté explícita o implícitament el discurs antiimigració— o perquè hi estan més abocats per les seves condicions de vida —com informa un abordatge del tema no desde el bonisme woke sinó des del mínim sentit comú?

És política el que necessita el mal anomenat problema de la immigració. No és un problema d’ells —del moro, del negre, del paki, del sudaca— és un problema nostre. I la política democràtica n’ha de parlar: l'antipolítica de l'estómac ja n'ha parlat massa

 

Una altra qüestió que enverina el debat és el fenomen de la multireincidència en delictes, com s’ha denunciat últimament en diverses poblacions del Maresme. Però una vegada més, si aproximem el focus veurem que les coses són més complicades del que semblen. Per desgràcia, aquest és un problema tan vell com les pel·lícules del Vaquilla i el Torete, els dos mítics quinquis que es passaven la vida entrant i sortint de la Model. I el seu tractament depèn més dels jutges que dels polítics, per més que el populisme xenòfob exciti els ànims de la gent honesta preocupada per la inseguretat amb proclames antipolítiques, xenòfobes i racistes. Precisament és política el que necessita el mal anomenat problema de la immigració. No és un problema d’ells —del moro, del negre, del paki, del sudaca— és un problema nostre. I la política democràtica n’ha de parlar: l'antipolítica de l'estómac ja n'ha parlat massa.

El primer secretari del PSC, Salvador Illa, va ser acusat ahir a les xarxes socials de pujar al carro del discurs de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, arran d’una entrevista en aquest diari en què parlava de regular, acollir i integrar la immigració. El mateix li va passar recentment a Junts per Catalunya, que va obtenir de Pedro Sánchez el compromís de delegar a la Generalitat per llei les competències en immigració. És evident que ni Salvador Illa ni Jordi Turull són Sílvia Orriols, però el PSC i Junts poden tenir un problema en segments dels respectius electorats si no agafen per les banyes el toro del debat sobre la immigració. La propera campanya electoral —i el temps que resta per arribar-hi— serà una magnífica ocasió perquè els partits centrals recuperin l’agenda sobre la immigració que avui controla el populisme xenòfob de la denominada Catalunya catalana. Parlar-ne, parlar-ne i parlar-ne: és l’única via que té la política democràtica davant el populisme i la mentida interessada o impostada que lluny d’apagar l’incendi aviva les flames.