Pressupostos, reforma del Codi Penal per la supressió de la sedició, impostos a la banca i les energètiques. El superdiojous que Pedro Sánchez es disputarà amb l'oposició del PP i Junts per Catalunya (bàsicament), i el nivell de marcatge que li ofereixi el seu soci d'ERC, orientarà el final de la legislatura espanyola i, molt probablement, el temps mitjà de la legislatura catalana. Si Sánchez se la juga (menys) amb el vot d'ERC als pressupostos que li permetran esgotar el mandat -eleccions a finals del 2023-, Aragonès se la juga (bastant) en quedar en mans del PSC de Salvador Illa per tirar endavant els seus.

Sánchez se la juga menys amb el vot d'ERC i aliats d'investidura (PNB, Bildu, PDeCAT) perquè li queda un any de legislatura amb un matalàs parlamentari ben armat per molt que les seves decisions al límit i les controvèrsies sobrevingudes amb els seus socis de Podemos (l'escàndol de l'aplicació de la llei del sí és sí) amenacin amb ensorrar-ho tot. Els resultats de l'enquesta del CIS avalen aquesta estratègia. En canvi, l'opció forçosa d'Aragonès pel PSC -llevat que opti al final per prorrogar els comptes- li donaria oxigen per a un any en un Parlament que tot fa preveure que continuarà sent un Vietnam per a la minoria absoluta de govern que té ERC però posaria el seu futur en mans dels socialistes catalans. A Illa, això li servirà per reforçar la marca PSC com a garantia d'estabilitat en els segments més temperats de l'electorat; a Aragonès, el portarà a les municipals i legislatives al capdavant d'una mena de tripartit entre tàcit i explícit, amb socialistes i comuns, d'alt risc. Per això, els republicans han marcat i marquen totes les distàncies possibles amb els socialistes (això sí, cada vegada menys).

Geometria variable? Més aviat, el que ve és un tripartit entre tàcit i explícit amb ERC formalment al capdavant però sotmès a una mena d'Illadependència, com li passava al Barça amb Messi però amb molt mal rotllo. Amb Junts (auto)expulsada a les tenebres exteriors de l'oposició sense que ERC mogués un dit per evitar-ho, més aviat al contrari, els pactes multibanda amb què Aragonès espera transitar la legislatura poden quedar reduïts a un tripartit més o menys operatiu (en funció del que li interessi a Illa) i a una sempre incerta entesa amb la CUP. Per primera vegada des de la Generalitat republicana (la de 1931-1939) ERC presideix el Govern i ocupa totes les conselleries, això és tot el poder autonòmic (formalment) existent però de moment, Junts, encara que el seu electorat sembli patir d'amnèsia en el record de vot a l'última enquesta del CEO, allà segueix. És possible que ERC pensés que amb una empenta perquè Junts sortís del Govern les tensions -més que evidents- entre radicals i possibilistes, per dir-lo a la manera clàssica, entre els de Borràs i els de Turull-Giró, portarien el partit de Carles Puigdemont a la implosió més d'hora que tard. El següent seria un degoteig d'incorporacions de pragmàtics de Junts a ERC, de gestors "convergents" que no abunden precisament als despatxos de l'administració republicana. Però això de moment no ha succeït encara que la partida encara no ha acabat i en política res no es pot descartar.

Junts deambula com a pollastre de tres caps, certament, però Turull és un corredor de fons i el cos aguanta. Ara per ara, els de Junts segueixen junts encara que barallats, i el relat l'estan guanyant els que apostaven per sortir del Govern per posar ERC als peus dels cavalls del PSC. Dit d'una altra manera, no és segur que a mitjà termini, l'horitzó d'un eventual apartament de Borràs pels seus problemes amb la justícia suposi reflotar les tesis dels possibilistes. De moment, els missatges que arriben des de Junts és que si d'ells depengués, Aragonès -i recalco, Aragonès-, a qui identifiquen com el responsable de la ruptura final de l'independentisme, no tornarà a ser president. En tot cas, sense el concurs de Junts, ERC no tindrà la presidència llevat que el seu candidat quedi per davant d'Illa. És una possibilitat molt remota. Per fer el sorpasso al PSC, els de Junqueras i Aragonès, tot i que tenen una base cada vegada més notable de vot no independentista, haurien de pescar alhora als caladors electorals socialistes i dels comuns i no perdre vot independentista propi, ja que no atreuen vot de Junts de manera significativa.

Malgrat tot, Junts continua sent el soci que ERC pot necessitar dins de no gaire temps si vol conservar el poder

En aquest estret marge de creixement electoral, per als republicans, tot el que no sigui portar a Junts a la màxima debilitat, quan no a l'autodestrucció i la irrellevància, és arriscar-se a perdre-ho tot. O bé, que, ho vulguin o no, continuïn depenent dels de Puigdemont, els seus odiats excompanys i rivals, per retenir la presidència. Per això la lluita entre els dos partits és brutal, descarnada, agònica. Encara que no ho sembli, a més d'Illadependència per a les coses de cada dia, ERC també té Juntsdependència per al futur proper. Perquè malgrat tot, Junts continua sent el soci que ERC pot necessitar dins de no gaire temps si vol conservar el poder. És més: en la guerra fratricida oberta entre ambdós exsocis encara que arxienemics, l'ERC de Junqueras i Aragonès pot estar cometent ara amb Junts el mateix error comès per Jordi Pujol amb l'ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira en intentar arraconar-la a finals dels anys noranta negant-se a l'acord. La qual cosa -entre d'altres- va posar la pista d'aterratge als tripartits liderats pel PSC. També la CiU d'Artur Mas va haver d'esperar 7 anys per recuperar el Govern per la seva guerra de desgast contra ERC.

Aquest superdijous, els d'ERC hauran de tenir un ull posat a Madrid i un altre a Luxemburg, on, en paral·lel als debats del Congrés dels Diputats, se celebraran dues vistes transcendentals per al futur del president Puigdemont i els exiliats. Al Tribunal General de la Unió Europea també s'orientarà el rumb de moltes coses. Fins i tot d'un abrupte canvi de rumb en qualsevol direcció possible. Ja sigui perquè les decisions que prengui la justícia europea permetin un retorn de Puigdemont a l'Estat espanyol protegit per la seva immunitat parlamentària, ja sigui perquè accelerin el seu lliurament a la justícia espanyola -execució de potser noves euroordres, una vegada aprovada la reforma del Codi Penal-, l'impacte sobre el tauler polític català i espanyol serà descomunal.