Un fantasma recorre Europa i no és el comunisme, com deien Marx i Engels en el famós Manifest, sinó el populisme ultra, xenòfob i/o racista, il·liberal i antipolític o, fins i tot, prepolític. Els noticiaris obriran avui -tret que es produeixi una sorpresa d’última hora- amb la victòria electoral de la ultra Giorgia Meloni a les eleccions italianes. La lideressa de Germans d’Itàlia i de tota la ultradreta, amb Salvini i Berlusconi com a marmessors, farà història. Per primera vegada, una dona serà primer ministre d’Itàlia, la qual cosa constitueix, paradoxalment, una mala notícia per al moviment feminista i democràtic en general atès el seu color polític. Una vegada més en la història d’Europa, les portes obertes del parlamentarisme i la democràcia liberal hauran permès l’entrada, i fins i tot l’ascens a la magistratura màxima dels qui, si poguessin controlar tots els ressorts del poder -com va passar a la mateixa Itàlia i l’Alemanya dels anys 20 i 30 del segle XX- començarien per abolir el parlamentarisme i la democràcia liberal.

Els editorialistes i els articulistes alertaran del retorn dels pitjors fantasmes de l'armari europeu i trauran l'arsenal habitual de panys calents per negar la major, o sigui, per què cada cop més gent està fins als nassos dels polítics i la política de sempre. Admetran, això sí, que l'esquerra governant ha fracassat en satisfer les necessitats dels qui, històricament, han estat els seus principals suports electorals: les classes mitjanes, en procés de declivi galopant, i les de rendes baixes, totes dues fàcilment permeables, quan vénen  maldades, als discursos de l’odi, l’antipolítica i les solucions fàcils als problemes complexos. Però no passaran d’aquí. Quan es tracti d’anar a l’arrel del problema, miraran cap a una altra banda o  callaran. Una vegada més, aplicaran aquella màxima catalana que d'alguns mals, com menys soroll se'n faci, millor. Per exemple, recitaran el mantra falsament progressista o directament cínic segons el qual com menys es parli sobre la qüestió del hiyab, del mocador o vel islàmic i el camp associat -islam i immigració musulmana a Europa- millor. I així, fins la propera.

Un dels arguments és que, al capdavall, el hiyab és només un tros de roba i problematitzar-ne l’ús, com es va fer a França fins al punt de prohibir-lo a l’escola pública en nom de la laïcitat, radicalitza els islamistes i fa el caldo gros a l’extrema dreta islamòfoba, que veu així legitimat el seu discurs d’odi. Però la realitat és que ni el silenci ni els eufemismes o les campanyes pagades amb diners públics per evitar assenyalar el vel islàmic com un possible indici de vulneració dels drets i llibertats de les dones, no eviten que la gent en parli, que es faci preguntes, que debati a Twitter com qui ho fa a la barra del bar, i que al final voti Meloni, Le Pen o Abascal perquè ningú més no sap o no contesta. 

No és de rebut que finalment es condemni sense parlar de l'hiyab el succeït a l'Iran, la mort en una comissaria de la jove kurda de 22 anys Mahsa Amini després de ser detinguda per la policia de la moral perquè no duia ben posat el mocador, com ha fet -i em dol i crec sincerament que s’equivoca- la nostra consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge. El vel s’ha de poder portar o no amb llibertat absoluta però mentre romangui el dubte de si això és realment possible, mentre hi hagi la sospita que es tracta d’una imposició, masclista i/o religiosa, ja sigui del marit o la família, de l’imam de la mesquita o del veïnat, el que ha de fer la política honesta i decent no és amagar el cap com els estruços sinó plantejar-se el problema al que remet i les possibles solucions. Que mai seran simples, contràriament al que pregona la ultradreta i la barra de Twitter i triomfa a les urnes de mitja Europa.

No és de rebut que es condemni sense parlar de l'hiyab el succeït a l'Iran, la mort en una comissaria de la jove kurda de 22 anys Mahsa Amini després de ser detinguda per la policia de la moral perquè no duia ben posat el mocador, com ha fet la nostra consellera d’Igualtat i Feminismes

Ja fa algunes dècades, l’acadèmic alemany d’origen sirià Bassam Tibi va llençar la proposta d’un euroislam liberal com a via acceptable tant per als immigrants musulmans com per a les societats europees, pel fet d’adaptar-se a les idees de laïcisme i ciutadania individual. L’euroislam no permetria l’assimilació completa dels musulmans però seria compatible amb la societat liberal democràtica a partir de la renúncia a la idea del predomini: és a dir, a una societat regida d'acord amb els principis religioso-polítics islàmics, i que és l’alternativa a Occident que, amb més o menys èmfasi, promouen tots els corrents de l’islamisme polític des de l’època del colonialisme europeu.

Curiosament, ni l'islam és monolític ni tampoc l'antiislam. També hi ha propostes xenòfobes que, com les de Tigel Nagel, advoquen per considerar els musulmans “minories protegides” a Europa, com ells han considerat en diferents moments cristians i jueus en terres de l’Islam, i “accentuar les diferències per mantenir els estranys lluny d’Europa”. L'euroislam s'oposa a la xenofòbia però també a la perspectiva cultural-relativista dels multiculturalistes, que avalua les diferències des d’una posició més favorable i comprensiva. Al final -assenyala Bassam Tibi- xenòfobs pro-gueto i multiculturalistes, arriben a posicions equiparables des de perspectives distintes. Posicions que, a la vegada, obtenen la simpatia dels islamistes que viuen entre els immigrants a Europa i “confonen de bona gana l’assimilació amb la integració política, amb l’objectiu d’impedir aquesta última”. O, el que és el mateix, el vel com a símbol d'identitat comunitària, sí, i punta de llança contra la integració política real de la població de cultura i/o religió musulmana a Europa, contràriament al que creu l'esquerra i el liberalisme bonistes.

L’euroislam o altres propostes inclusives seran però impracticables si l'esquerra i els demòcrates perseveren, amb el seu silenci poruc, a regalar a l’extrema dreta tota la pista del necessari debat sobre i l’encaix de la cultura islàmica amb la societat liberal democràtica. O si converteix el mocador en un arma de victimització amb tuf electoralista, com hem vist aquests dies amb la campanya de suport d’ERC a la diputada velada Najat Driouech, pel fet que se li hagi demanat que, com a representant pública que és, condemni l’assassinat de Mahsa Amini. Una interpel·lació, certament, que no és innocent, que cou i fica el dit a la llaga, però és perfectament legítima en una societat liberal i democràtica. El fet de portar el mocador islàmic no converteix ningú en intocable, inapel·lable i infal·lible com si fos el papa de Roma. El Parlament té aquesta setmana l’oportunitat de reconduir la situació amb una proposta de resolució perquè, en el marc de del debat de política general que comença aquest dimarts, la Cambra condemni l’assassinat de la jove kurda iraniana per portar malament “el hiyab”. Sense anar més lluny, la resolució podria ser tan explícita com la que, aprovada per amplíssima majoria el 16 de juny passat, acusa l’Estat d’Israel de cometre “crim d’apartheid" contra els palestins.

Mentre aquí callem o xiulem, o titllem de racistes i xenòfobs persones com Lluís Llach o Pilar Rahola perquè gosen trencar el silenci en públic sobre qüestions com la del hiyab, les dones iranianes desafien la teocràcia assassina amb el cap i la cara descoberts

El vel és només un tros de roba, sí, però et poden matar per no portar-lo o portar-lo de manera incorrecta si així ho decideixen els que l'imposen a les dones perquè les consideren éssers de la seva propietat que han de ser dirigits i pasturats com les ovelles. Mentre això passi, el que ha d’oferir una política decent és posar en valor la diferència de formar part d’una societat on dur l’hiyab sigui un exercici de plena llibertat, una decisió segura i sense por, o, per contra, d’una societat on no fer-ho o tenir un descuit -portar-lo malament- et pugui costar la vida. Cosa que no ha de suposar estigmatitzar ningú ni cap col·lectiu ni restringir-los-hi cap dret, tampoc el de dur el mocador. Aquesta és la campanya valent, no les que normalitzen un possible vehicle d'exclusió, encara que no ho pretenguin.

Mentre aquí callem o xiulem, o titllem de racistes i xenòfobs persones com Lluís Llach o Pilar Rahola perquè gosen trencar el silenci en públic sobre qüestions com la del hiyab, les dones iranianes -secundades per molts homes- desafien la tirania, la teocràcia assassina, amb el cap i la cara descoberts. Gràcies a persones com elles, potser sí que algun dia el hiyab serà tan sols un tros de roba.