Una prèvia. La manifestació a Barcelona contra l’amnistia convocada per la dreta espanyola i espanyolista, i sociològicament franquista fins al moll de l’os —“fa 45 anys que ens hem vist orfes”, es va exclamar la portaveu de Societat Civil Catalana, amén—; la marxa patriotera animada per Ayuso i Abascal amb un Feijóo cada cop més en fora de joc, es va veure minimitzada, i ridiculitzada no per l’assistència escassa, sinó perquè els noticiaris estaven, en primer lloc, per a altres coses. Al costat de la tragèdia provocada per l’atac de Hamàs a Israel amb Gaza com a base operativa, a quatre hores de vol de Barcelona, al nostre orient mediterrani, això del bifachito i companyia apareixia com un "que viva España" extemporani, fora d'hora i de registre. La marxa s’hauria d’haver suspès i ajornat, per respecte. Però així com una dreta normal, capaç de pensar en alguna cosa més enllà del seu dit, se sentiria interpel·lada pel que va passar dissabte a Israel i hauria revisat la seva agenda d’aquest diumenge a Barcelona, una esquerra normal deixaria a casa els seus prejudicis antijueus abans de recórrer a no sé quantes coartades ideològiques i intel·lectuals per justificar —ni que sigui per passiva— el terrorisme de Hamàs (al final de l'article m'explico sobre això).

El cas és que a la manifestació de Barcelona contra l'amnistia s’evidenciava ahir que la dreta i la dreta extrema espanyola no sap com afrontar el que realment és el pitjor per a elles. El que representen el PP, Vox, i el que queda de C’s, no temen tant una amnistia com que un perdó definitiu per als independentistes, és a dir, per Puigdemont, que ells entenen com un nou cop a l’imperi de la llei (una, grande y libre), engegui una nova transició a Espanya. L’espanyolisme és avui políticament i socialment més dèbil i està més aïllat que a la tardor del 2017. A diferència de les manifestacions unionistes del procés, cap líder socialista, del PSOE o del PSC, llavors alineats amb el 155 —amb l’excepció d’una part del PSC de José Montilla— va assistir ahir a la marxa del passeig de Gràcia. Sense els socialistes com a coartada estratègica, sinó tot el contrari, l’Espanya “autèntica” està més sola que quan va justificar políticament la lògica repressiva imposada pel deep state com a final del procés. El gir copernicà i el canvi de paradigma que es dibuixa és de tal magnitud que avui, la presidència del govern espanyol, a la qual aspira el president en funcions, el socialista Pedro Sánchez, està en mans del “pròfug” Puigdemont. Com l’estabilització de Catalunya en l'etapa postfranquista estava en mans de Tarradellas, un altre president català exiliat.

El que representen el PP, Vox, i el que queda de C’s, no temen tant una amnistia com que un perdó definitiu per als independentistes, és a dir, per Puigdemont, engegui una nova transició a Espanya

Hi havia una pancarta a la manifestació antiamnistia que, possiblement per primera vegada en tots aquests anys, també incloïa el rei Felip VI entre els "traïdors"—"còmplice del cop d'estat"—. El món al revés. ¿A qui recorrerà la monarquia de Felip VI, considerat per la meitat dels catalans com el cap del a por ellos, quan la dreta i l'extrema dreta li donin l'esquena? Fracassat l'intent de trencar el bipartidisme de la dècada passada amb la satel·lització de Podemos i la reabsorció de Ciutadans pel PP-Vox i el PSOE, els aromes d'una nova transició política a l'Estat espanyol guiada per la qüestió catalana són cada vegada més intensos. Per als sectors més immobilistes, l’amnistia que es dibuixa ara no és tant el problema com ho pugui ser la Constitució o l’Estatut, és a dir, el nou statu quo Catalunya-Espanya, que pugui venir després. I aquí, els que treballen perquè l’amnistia sigui no el punt de partida sinó el punt final d’aquesta mena de final alternatiu sobtat del procés a què assistim sí que ja no són només les dretes-dretes.

No cal ser un fi analista per adonar-se que ja hi ha terceres vies que tant fomenten el diàleg multibanda sense excepcions de convidats, siguin de Vox o de Junts, com treballen perquè Pedro Sánchez no s’equivoqui de guió, o sigui, de transició. Ni la dreta, però tampoc l'esquerra espanyola, més enllà de la gosadia de Sánchez dictada per l'excepcionalitat del moment (investidura), no tenen alternativa al "compromís històric" plantejat per Puigdemont. De moment —i una vegada més— l’única proposta sobre la taula és una transició a la catalana, amb la diferència, respecte del 1977, que ara ve de Waterloo, no de Saint-Martin-le-Beau.

A qui recorrerà la monarquia de Felip VI, considerat per la meitat dels catalans com el cap del 'a por ellos', quan la dreta i l'extrema dreta li donin l'esquena?

[La història torna una vegada i una altra malgrat tots els heralds que n'han anunciat el final, però mai repeteix vestit. Ara ja no és només la tele hiperreal de la guerra del Golf que mostrava els bombardejos sobre Bagdad en viu i en directe per amagar el realment important —com va explicar Baudrillard i no el van voler entendre per “postmodern”—; ara és la guerra viral, la viralització de la mort convertida en pornografia atroç, enregistrada per ser difosa a través de les xarxes socials, de la pantalla del mòbil. Els forns crematoris d’Auschwitz, punt final de la civilització occidental com a promesa, no disculpen el fracàs de la política israeliana en relació amb els palestins, però tampoc exoneren la brutalitat assassina del feixisme islamista de Hamàs. Una esquerra valenta condemnaria i reconeixeria el dolor universal, que vol dir el dolor de tothom i en tot moment i circumstància, sense cap ambigüitat ni prejudici, sense classificar les víctimes en funció de l’adscripció nacional, política o religiosa. Però ni l’esquerra il·lustrada ni l’esquerra naïf gosen agafar el toro per les banyes i, amb la boca plena de saviesa i presumpte progressisme, sempre acaben lliscant fàcilment pel pendent de l’antijudaisme atàvic i la disculpa de l’horror islamista amb el colonialisme o l’imperialisme ianqui-sionista com a coartada mental i justificació de l’injustificable.

El final d'aquella narrativa tan intel·lectualment còmoda com hipòcrita és que tots els jueus —els que estan a favor de la política de Netanyahu i els que la combaten— són cosificats com "el mateix". A la vegada, tots els palestins, els que pateixen el militarisme israelià de cada dia i els que, com hem vist, segresten, violen i apallissen fins a matar-les noies israelianes i/o occidentals que simplement ballaven prop de la frontera de Gaza (en un clar avís, també a les dones iranianes que gosen desafiar el règim dels aiatol·làs padrins de Hamàs), tots ells, són santificats en l’altar de les (veritables) causes justes. Sovint, en el tractament discursiu del conflicte israelià, i especialment als mitjans, s’aplica una forma de binarisme mental —jueu dolent / palestí bo— que mata tant com altres, però s’esquiva i silencia perquè trenca tots els manuals de l’esquerra presumptament verdadera i infal·lible que només té ulls i orelles per allò que li plau veure i escoltar.]