Les eleccions es poden guanyar a les urnes i perdre als despatxos, si els pactes no surten. I és això el que li pot passar a Ernest Maragall amb l’alcaldia de Barcelona, com li va succeir a Artur Mas el 2003 i el 2006 amb la presidència de la Generalitat. Si en les properes hores o dies l’alcaldessa en funcions, Ada Colau, no fa un pas al costat, com el va fer Mas per exigències de la CUP el 2016, és a dir, si no es descarta per continuar al capdavant de l’Ajuntament, tindrà l’alcaldia garantida amb els vots del PSC (8) i almenys una part dels Ciutadans de Valls (3 de 6) -amb qui no li caldria negociar res-, a més dels de BComú (10). Si insisteix en la via del tripartit d’esquerres amb ERC i el PSC però Maragall i Collboni es veten mútuament, el resultat pot ser el mateix: al final, Colau alcaldessa. A hores d'ara, la líder dels comuns pot anar amb 21-24 vots a la mesa de negociació; Maragall, amb 15, els d'ERC (10) i els d'Elsa Artadi, de JxCat (5). Impossible? Llegiu l’article de Jordi Évole a La Vanguardia de dissabte passat, “`Pressing’ Colau” i sortireu de dubtes: “Hi ha partit. I el gol pot arribar en l’últim minut. A veure qui el marca”.

Ja va dir Maquiavel que la primera obligació del príncep és continuar sent-ho, i la de Colau, continuar sent princesa, vull dir, alcaldessa. Passi el que passi, queda clar que quan es tracta de cadires, i, en aquest cas, de l’alcaldia de Barcelona, l’única d’aquelles grans alcaldies del canvi del 2015 que poden salvar podemites i comuns, els de la nova política i la nova esquerra no s’estan de res: si convé, acceptaran els vots de la política més vella i de la dreta més rància. I, això sí, miraran cap a una altra banda i, des del seu supremacisme moral congènit, continuaran alliçonant el personal i, especialment, a qui ha comès el pecat de no votar-los...

Si Colau no fa un pas al costat i s'autodescarta per continuar al capdavant de l'Ajuntament, tindrà l’alcaldia garantida amb els vots del PSC, almenys una part de Cs i els de BComú 

Crec que Ernest Maragall hauria de ser alcalde de Barcelona perquè la seva candidatura, la d’ERC, va ser la més votada i perquè les eleccions municipals són, per definició, els comicis més presidencialistes que tenim: es voten llistes, però es vota un alcalde o alcaldessa. I això explica, com tothom sap, que un mateix elector pugui votar un determinat color polític a les municipals i el radicalment contrari en altres comicis fins i tot el mateix dia, com s’ha vist a les europees. El cas més extrem és Badalona, on, com va explicar l’Iu Forn a l'article "A García Albiol el voten molts indepes" a ElNacional.cat, 10.000 vots a favor de l’alcaldable i exalcalde del PP Xavier García Albiol han anat al president a l’exili, Carles Puigdemont.  És cert que durant molts anys, les eleccions al Parlament també van ser molt presidencialistes: gairebé es votava a favor o en contra de la continuïtat de Jordi Pujol, i va ser Pasqual Maragall, el 1999, qui es va imposar en vots en el plebiscit, si bé, va quedar per darrere en escons. Els pactes el van fer president el 2003 i els pactes també van fer president el seu successor, José Montilla, el 2006, perquè el president -llavors ens va quedar clar- el tria el Parlament, no directament els electors.

Tornant al cas de Barcelona, defenso, en fi, que Maragall sigui alcalde bàsicament perquè Ada Colau ha perdut les eleccions en nombre de vots. Vots que, com tothom sap, en últim terme donen l’alcaldia al candidat més votat en el cas que no es configuri una majoria absoluta alternativa, com la que abona descaradament Évole i el sector més cínic dels comuns (Raimundo Viejo), i, fins i tot, de la vella Iniciativa (Joan Coscubiela). Altressí, sorprèn que de tot plegat se sorprenguin els que des d’ERC i els seus entorns pensaven que la política d’ampliar la base seria corresposta per una part dels damnificats de l’ampliació, els del flanc esquerre, o sigui, els comuns, sense dir ni mu.

Els, per l'aparell d'ERC, tan vituperats "convergents" donen a Maragall i molts alcaldables republicans el suport que els desitjats comuns els neguen

Acabi com acabi, l’episodi post-electoral de Barcelona evidencia quins són els límits a posteriori de l’ampliació de la base de l’independentisme per la frontera dels comuns. Els, per l'aparell d'ERC, tan vituperats "convergents", donen a Ernest Maragall i molts alcaldables d'ERC el suport que els tan desitjats comuns els neguen. Una base, en fi, que s’ha ampliat bàsicament cap endins, a favor d’ERC en la pugna amb JxCat no per l’hegemonia de l’independentisme, que també, sinó pel vot útil per a la gestió "efectiva" del dia a dia. El 26-M prefigura una nova Catalunya dual Esquerra-Junts, en la qual els republicans semblen cridats a fer de CiU/PSC, com a gestors del dia a dia, i els de Puigdemont de ERC/CUP, com a força de xoc de la reivindicació independentista.

La línia pragmàtica permet a ERC ampliar la base pròpia; la línia rupturista, la de Puigdemont, permet ampliar la base de l'independentisme (a poc a poc)

La línia pragmàtica permet ampliar i molt bé la base pròpia als republicans a còpia de sumar vots de l’antiga CiU i de part dels comuns; la línia rupturista, la de Puigdemont/Junts permet ampliar la base de l’independentisme (a poc a poc), amb el risc de cedir vot a ERC per a la gestió del dia a dia. És una incògnita quina de les dues línies estratègiques de l’independentisme s’imposarà en les properes eleccions al Parlament (Gabriel Rufián les voldria al febrer i amb Joan Tardà com a candidat  d’ERC). Però, en tot cas, convindria fer l’exercici de mirar tot el mapa, no només una part. Al costat de la gran victòria d’ERC a les municipals, la capital catalana inclosa, s’ha produït la de Puigdemont a les europees, un triomf aclaparador amb tot en contra que, aquest sí, ha permès ampliar la base de l’independentisme fins al 49,71% dels vots (resultats provisionals revisats del ministeri de l’Interior)-, màxima marca històrica fins ara en termes percentuals. La base encara crema, i el que cremarà, per més que molts la vulguin refredar. O criogenitzar, no fos cas.