Ara fa cinc anys, el llavors primer ministre francès, Manuel Valls, qualificava de terratrèmol la irrupció al Parlament Europeu dels partits euroescèptics. Mai abans unes eleccions europees com les del 25 de maig del 2014 havien despertat tant d’interès. Aquells comicis van esdevenir un autèntic sisme, com titulava la seva portada el diari La Vanguardia. De tant en tant convé un repàs a les hemeroteques. I veure com la premsa no sempre s’equivoca. Un lustre després, el moviment tectònic detectat a les tradicionalment intrascendents eleccions europees ha derivat en una crisi sense precedents de la qual encara no hem sortit, i en la qual res no sembla impossible. Començant perquè Manuel Valls, finiquitada abruptament la seva carrera política a França, sigui ara candidat a l’alcaldia de Barcelona, continuant perquè el Regne Unit va decidir brexitar-se -sortir del club europeu- dos anys després, o afegint que en l'Europa d'ara torna a haver-hi ciutadans europeus que són presos polítics i exiliats interiors, com ara Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, a la vegada candidats a les eleccions de diumenge que ve per renovar l'Eurocambra.

El debat sobre els populismes i el retorn dels autoritarismes i els pitjors fantasmes de l’Europa negra -necessari: mai s’ha d’abaixar la guàrdia davant els feixismes- amaga la realitat dels dèficits democràtics estructurals que encara arrosseguen Estats membres de la UE com l’espanyol. El tracte dispensat per la democràcia espanyola a les demandes de l’independentisme català, la repressió i la judicialització d’un conflicte legítim que no s’hauria de resoldre enlloc més que a les urnes, és també un problema europeu. Aquest dimarts, quan la constitució de les Corts espanyoles proporcioni la imatge de quatre presos polítics prenent possessió de l'escó al Congrés -Junqueras, Sànchez, Turull i Rull- i un cinquè al Senat -Romeva-, Europa es posarà davant el mirall espanyol i es veurà estranya, com li va passar a Gregor Samsa, aquell venedor de teles de la Metamorfosi de Kafka.

El tracte dispensat per la democràcia espanyola a les demandes de l’independentisme català és també un problema europeu

El mateix Junqueras, que havia estat eurodiputat al mandat anterior -també Romeva va ser membre de l'Europarlament-, celebrava ara fa cinc anys la seva primera victòria electoral, i la del partit que presideix, ERC, des de la República. El procés sobiranista començava a agafar velocitat. Aquell any 2014 del Tricentenari del 1714 i la confessió de Jordi Pujol, el govern d’Artur Mas va convocar la consulta sobiranista del 9-N. A les europees, ERC havia fet el sorpasso a la federació de CiU, el seu rival històric en la pugna per l’hegemonia del sobiranisme en plena mutació cap a l'independentisme. Convergència, i Unió, dos partits que ja no existeixen, es van presentar encara junts a aquelles europees i a les municipals del 2015, després de les quals la fractura ja irreversible entre les estratègies d'Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida es va ampliar fins a la ruptura final. Fa cinc anys, a la nit electoral de les europees, encara van comparèixer plegats Mas, Duran i Núria de Gispert, entre d’altres, per fer costat al candidat Ramon Tremosa. En aquells moments es posava en valor que a Catalunya havia guanyat el dret a decidir -55,83% per a ERC, CiU i ICV- i l’aliança estratègica entre Junqueras i Mas. 5 anys després Catalunya ha celebrat un referèndum d’independència i ha viscut la suspensió de l’autonomia (article 155), la destitució del seu Govern, l’empresonament i exili de la majoria dels seus membres, el judici... I Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, l’hereu de l’espai postconvergent, diumenge que ve traslladaran el seu duel a les urnes europees després de la segona gran victòria del republicà a les generals espanyoles. Però a Catalunya no li han deixat decidir-se sobre el seu futur en relació amb Espanya i amb Europa. I ha pagat car, molt car, l'intent de fer-ho.

La victòria contundent d'ERC a les espanyoles del 28-A s’ha volgut llegir com la ratificació a les urnes de l’aposta pel pragmatisme del líder dels republicans i la seva direcció. Però, com ha evidenciat el cas Iceta, amb el cop de porta final d’ERC a facilitar al primer secretari del PSC la presidència del Senat, encara desconeixem la magnitud del cataclisme en què vivim, els efectes de l’ona expansiva, quant de temps es prolongarà. Curiosament, els moderats de les europees del 2015, els hereus de CiU, la llista de Puigdemont, Lliures per Europa, són ara els “radicals”, mentre que els “radicals” de llavors, Junqueras i el podemita Pablo Iglesias, la irrupció del qual en aquells comicis encara es va llegir com una protesta conjuntural –“el televisiu Iglesias”, titulava la premsa-, són les opcions “moderades” a Catalunya i Espanya. ERC i Podemos, les opcions complementàries, estabilitzadores, vaja, perquè Pedro Sánchez, l’home que va emergir enmig de la tempesta, tingui una navegació plàcida. Com si el terratrèmol ja hagués passat. Com si tot s'hagués posat de nou a lloc. Com si el mirall no tornés la imatge, horrible, que torna.