En el fons i en la superfície, ni Pedro Sánchez té (gairebé) res a oferir en la negociació amb ERC, ni ERC, ateses les circumstàncies, hauria d’acceptar facilitar de cap de les maneres la (re)investidura del líder del PSOE com a president. En el fons i en la superfície, els dirigents dels republicans, segurament més que ningú, en són plenament conscients, del drama. De la tragèdia grega que coprotagonitzen. N’hi ha prou amb repassar les imatges de la primera reunió formal al Congrés entre els uns i els altres. L’encaixada i les mirades de resignació, amb un xic de malenconia, però també d’estupor, que van intercanviar Gabriel Rufián i Adriana Lastra i la resta de membres de les dues delegacions negociadores, els gestos greus, quasi forçats, eren de funeral. De comiat dolorós.  

O ERC ja ha decidit que, més tard que d’hora -això sí- s’empassarà el gripau de la investidura, permetre a Sánchez que continuï a la Moncloa, o Sánchez ja s’ha fet a la idea que només podrà governar si es posa en marxa una mena de gran coalició tàcita amb la dreta. No declarada, però efectiva. Una entesa a l'ombra amb el PP i Cs per aprovar polítiques de xoc com la mordassa digital; i amb Catalunya en el punt de mira, en tot moment, que serveixi per calmar els mercats i el deep state. L’abstenció de Podemos en la votació del decret de censura digital fa pensar que, fins i tot els de Pablo Iglesias acceptarien la comèdia.

O ERC ja ha decidit que s'empassarà el gripau de la investidura de Sánchez o Sánchez ja s'ha fet a la idea que només pot governar amb una gran coalició tàcita, no declarada, però efectiva, amb la dreta

La investidura de Sánchez penja d’un fil, més del que sembla. No debades, dos antics rivals com els presidents Felipe González i José María Aznar, ja han advertit -cadascú a la seva manera- que no pot ser que els “comunistes” entrin en un govern validat pels “separatistes”. Els pitjors fantasmes de la transició, del consens per desactivar els “extrems” que tan invoca l’antic líder del PSOE, i fins i tot de la Guerra Freda, amb el consens dels cementiris sobre el qual es va sostenir el franquisme, semblen comparèixer en aquesta hora estranya de l’escenari polític espanyol. Tampoc no descartin que la gran coalició hagi de passar de tàcita a explícita... per imperatiu reial.

El drama és que un simple diàleg entre governs a la comissió bilateral Estat-Generalitat, que s’hauria de fer d’ofici, gairebé de manera obligada, sinó automàtica, s’hagi convertit en matèria de negociació per vestir una investidura, valgui la redundància. Amnistia per als presos polítics? Reconeixement del dret a l’autodeterminació? Acord polític per a un referèndum a l’escocesa o similar? Algú s’imagina els qui de veritat manen a l’Estat espanyol acceptar la hipòtesi de perdre un referèndum d’independència a Catalunya perquè Sánchez pugui ser investit de nou? “No hay más preguntas, señoría”.  

Si Sánchez es digna a agafar el telèfon a Torra serà una de les notícies de l'any. O bé, motiu de querella criminal.      

Els més optimistes -amb l’aigua fins al coll- es conformaran amb imaginar que el reconeixement per part dels negociadors del PSOE que el conflicte Catalunya-Espanya és polític permetrà recuperar, amb el temps i una canya, el punt de partida anul·lat després de la cimera de Pedralbes. Somiar és de franc. Tot és tan prim, hi ha tan poca aigua a la piscina, la pista d’aterratge perquè ERC doni el placet al candidat del PSOE està tan abonyegada... que si Sánchez es digna a agafar el telèfon a Torra -és a dir, a complir les seves obligacions institucionals- serà una de les notícies de l’any. O bé, motiu de querella criminal.