Algun dia, el ministre Luis de Guindos, que, per dir-ho a la manera de García Albiol, sempre m'ha semblat un paio normal, ho explicarà tot. De moment, aquest dissabte ha deixat anar a les jornades econòmiques de s'Agaró que no cal incentivar el retorn d'empreses "exiliades" de Catalunya arran dels fets d'aquest octubre perquè Catalunya ofereix prou atractius perquè aquestes més de 2.000 companyies tornin a casa per Nadal pel seu compte. El moment serà, això sí, quan, a partir del 21 de desembre s'hagin celebrat les eleccions al Parlament convocades per Mariano Rajoy en ús i gaudi de l'article 155 de la Constitució i tot torni, per fi, a la "normalitat". També aquesta mateixa setmana, i després d'haver-los facilitat el salconduit per a la fuga en vigílies del referèndum d'independència de l'1 d'octubre, el mateix president del Govern espanyol va animar a aquestes firmes a tornar a Catalunya. D'aquesta manera va respondre la sorprenent petició del president del Foment, Joaquim Gay de Montellá, perquè l'Executiu espanyol incentivi el retorn. Per completar el quadre, el quadre de surrealisme cínic amb què el Govern del PP continua administrant la carpeta catalana, diu Guindos que la presumpta crisi econòmica desencadenada pel procés independentista ja gairebé ha remès. De tot plegat se'n poden treure diverses conclusions.
L'"èxode" de seus empresarials i —en menor mesura— fiscals Espanya endins ha suposat més costos que beneficis per a aquestes companyies, com evidencia la petició de Montellà a Rajoy perquè incentivi el retorn, a manera de compensació pels serveis prestats i les despeses afegides —descensos continuats en la cotització de l'Ibex inclosos—. Algun dia coneixerem el cost que ha tingut la guerra econòmica desencadenada per la Moncloa i la Zarzuela contra l'independentisme per a grans i petits capitans d'empresa catalans que s'han vist incapaços de calmar als seus clients més intranquils. Com ara els impositors de les entitats bancàries en qui més ha influït la propaganda apocalíptica sobre les conseqüències econòmiques de la independència de Catalunya amb què l'Estat espanyol bombardeja des de fa anys la ciutadania des de Segòvia a Ripoll. Una campanya desmesurada, que ja va tenir el seu avançament en les plebiscitàries del 2015, i pagada, per descomptat, amb els diners de tots els contribuents. Sufragada amb els impostos de tots, indepes inclosos, exactament igual que la missió dels piolins i altres forces policials embarcades en l'operació de càstig a l'independentisme civil que l'1 d'octubre passat va permetre conèixer la cara oculta del règim "democràtic" espanyol al món civilitzat. Als països del món normal, que diria Albiol, i als consells d'administració de les seves multinacionals.
Però a més i per alguna raó que no encerto a comprendre, resulta que els màxims responsables del Govern espanyol s'han adonat que tampoc no els surt a compte que aquestes empreses que van deixar Catalunya enrere s'hagin deslocalitzat parcialment a Madrid, a València o a Palma. A què es deu l'interès sobtat que mostren ara perquè tornin com més aviat millor? Fa la impressió que l'Espanya-Espanya ha fet més aviat poc negoci acollint aquestes grans companyies catalanes amb els braços oberts. Tot i que, en la majoria dels casos, només han procedit a una espècie de trasllat cosmètic que ni ha comportat la pèrdua de llocs de treball ni el tancament de seus en origen.
Catalunya i la seva economia han resistit el moment crític de la preindependència fins i tot amb les seves principals multinacionals 'exiliades'
Tot això és especialment cridaner ja que s'ha produït en la fase més políticament aguda de la crisi política i institucional: entre el referèndum de l'1 d'octubre, l'aturada massiva -i gairebé revolucionària- del dia 3, la no-declaració d'independència del 10, la no-proclamació de la República catalana del 27 i, malgrat això, la suspensió i intervenció de l'autonomia mitjançant el 155, i la fugida a Bèlgica i l'empresonament de la quasi totalitat del Govern i els Jordis. Això suposa que Catalunya i la seva economia han resistit el moment crític de la preindependència fins i tot amb les seves principals multinacionals exiliades a Espanya. Fugides després d'haver estat "convidades" a marxar pel govern de Madrid, de la mateixa manera que ara se'ls prega que tornin. S'imaginen què hauria succeït si aquestes grans companyies haguessin resistit la pressió i s'haguessin quedat on eren? Paradoxes d'aquest estrany present, mentre el president del Govern, Carles Puigdemont, s'exilia a Brussel·les, els grans bancs i companyies catalanes se'n van a Espanya. Qui s'està quedant fora d'Europa?
Però, i després del 21-D? Inclou el concepte de "normalitat" del govern del PP i Albiol la relocalització de les 2.000 empreses amb un nou govern independentista? O potser una nova victòria electoral dels partidaris de la República catalana independent justificarà que es prolongui l'"anormalitat"? Per quant temps més hi haurà polítics i líders socials presos i exiliats i empreses fugides de Catalunya? No hi haurà el que el PP anomena "normalitat" sense el retorn d'aquestes empreses, però tampoc dels presos i exiliats. No hi haurà "normalitat" sense la devolució al poble de Catalunya del control efectiu, legal y legítim de les seves institucions, incloses les econòmiques. Les públiques i les altres.