Hi va haver un dia que Espanya se'n va anar a dormir monàrquica i es va llevar republicana; ara ha passat que se’n va anar al llit en blanc i negre i resant el rosari de la sacrosanta unitat de la pàtria una i, de cop i volta, ha vist el sol en tecnicolor sortint per la Moncloa en forma de govern de P. Sánchez, sense bíblies, ni crucifixos, ni alcorans de cap mena. Tot és relativisme i pau i amor i somriures el que destil·la aquest govern d’Espanya en femení (i, segons sembla, en feminista) que, a més a més, ve amb astronauta de sèrie incorporat (entre altres extres, inclòs un telepredicador i un jutge que, per poc que pugui, esguerrarà el quadre, però vaja, no cridem el mal temps).

P. Sánchez i Q.Torra, els dos presidents dels governs —permeteu-me la llicència— quasi “germans” de Madrid i Barcelona (gairebé van néixer el mateix dia), ja es parlen i se citen per com més aviat millor. És la distensió. En la seva primera reunió, el “consejo” o la “conseja” —com preferiu— de “ministras y ministros” ha certificat l’aixecament d’una part dels controls financers del 155 i la flamant ministra d’autonomies, la catalana Meritxell Batet, ha ofert negociar els 45 punts de Carles Puigdemont sense +1 (el punt 46, l’autodeterminació queda fora del paquet) i, atenció, ha proposat una reforma de la Constitució amb tots els ets i uts. En fi, que, qui ho havia de dir, torna el millor PSC, ja és primavera al Corte Inglés encara que sigui a les portes de Sant Joan, i això és el miracle de P. Sánchez o poc li falta.

I mentrestant, a Estremera...

I mentrestant, a Soto del Real...

I mentrestant, a Alcalá Meco...

I mentrestant, a Brussel·les...

I mentrestant, a Ginebra....

I mentrestant, a Edimburg...

I  mentrestant, a Berlín...

A vegades, la realitat supera la millor història fake. Això d'en P. Sánchez és una operació d’Estat, com ha escrit aquí Jordi Barbeta, que, en primer lloc i per sobre de tot, busca salvar l’Estat. Espanya, com hem dit, s’ha fet por a ella mateixa en el (mal)tracte a Catalunya des de l’1 d’octubre. I, segurament, ha començat a espantar Angela Merkel. La reacció de la justícia alemanya al cas Puigdemont —els dubtes, la negativa inicial a l’euroordre del Tribunal de Slesvig-Holstein, que encara no ha decidit— n’és la prova. El bipartidisme espanyol ha buscat una solució a casa perquè la casa no s’ensorri.

L'Operació P. Sánchez passa, almenys, per aconseguir quatre coses. La primera és reflotar la imatge democràtica de l'Estat, absolutament decrèpita, amb tones de cosmètica prèmium: sentència de la Gürtel + moció de censura per rellevar Rajoy + nou govern socialista amb el vot de Podemos i tots els perifèrics, inclòs l’independentisme català. La segona, destensar el conflicte amb Catalunya, que no significa abaixar la guàrdia: en una mà el diàleg i a l’altra la Constitució, ha dit Celaá, la flamant ministra portaveu. La tercera és frenar Ciutadans o, almenys, Albert Rivera, el creixement dels quals s’alimenta de la tensió amb Catalunya, i donar temps a la recomposició del PP. La versió heavy d’aquest pla és la reunificació del centredreta, és a dir, de populars i taronges (també els ultres de Vox tindrien un plat a taula) proposada per José María Aznar i descartada per l’ara sí, dimitit, Mariano Rajoy. De fet, el sinistre Aznar —l’home a qui el món li deu l’aire que respira— no pretén una altra cosa que dissoldre el vell PP en Cs i propulsar definitivament els taronges a la Moncloa amb les estructures territorials del vell partit de la dreta espanyola —que continua sent la primera força política—. El quart objectiu de l’operació P. Sánchez també s’ha començat a dibuixar: el rescat d’una part del vot PSOE que va recalar a Podemos després del naufragi de Zapatero.

L'Operació P. Sánchez busca reflotar la imatge democràtica de l'Estat, absolutament decrèpita, amb tones de cosmètica prèmium

Hi ha un Sánchez a la Moncloa i un Sànchez a Soto del Real. Som en ple segle XXI però fins i tot hi torna a haver presos i exiliats polítics (això sí, només catalans): tot fa la pinta d’una segona transició que comença a cobrir etapes de manera accelerada, gairebé a ritme de tuit. En síntesi, després de la resposta autoritària a la crisi de l’1-O, Espanya pot (tornar a) ser una democràcia reconeguda; Catalunya s’hi pot (re)acomodar i els extrems emergents (el nacionalpopulisme de dreta i esquerra, Cs i Podemos) han de ser reconfigurats com a partits secundaris del sistema, liderat de nou per un bipartidisme (re)musculat. O sigui, un post-PSOE, amb un P. Sánchez o similar al capdavant, i un post-PP abocat a una transició pròpia llarga, sembrada de crisis, molt semblant a la dels socialistes. I el règim del “A por ellos"? Molt bé, gràcies. És la clau de volta. El mateix rol vigilant —i actuant, si calia— de les estructures del franquisme a la transició post-franquista l'exercirà ara la dialèctica del “A por ellos” en la segona transició inaugurada amb P. Sánchez. I ara com llavors (progressivament), d'una manera més latent, més silenciosa. Per això també la cridòria passada de decibels tipus anunci Mediamarkt que gasta Ciutadans comença a fer nosa als poders partidaris del desescalament.

El mateix rol vigilant —i actuant, si calia— de les estructures del franquisme a la transició post-franquista l'exercirà ara la dialèctica del “A por ellos” en la segona transició inaugurada amb P. Sánchez.

L’escenari ha canviat: l’Estat espanyol ha començat a reaccionar davant les conseqüències de la seva victòria amarga en la crisi catalana. Ara sí que sembla tenir un pla: hi ha nous intèrprets —tot i que pertanyen a la mateixa companyia dels anteriors— i comencen a haver-hi propostes alternatives sobre la taula. Són les de sempre, però la regressió, no tan sols en matèria d’autogovern, sinó en drets democràtics, ha estat tan profunda en tan poc temps que qualsevol tímid avenç equival a recuperar la feina de dècades. La qual cosa dona un amplíssim marge negociador a la part espanyola. La negociació amb l'Estat és un joc de poder pervers que, en el millor dels casos, proporciona rèdits perfectament reversibles a la part catalana. El 155, la intervenció i anul·lació pràctica de l’autonomia, ha deixat de ser un tabú per a les elits espanyoles. La "lliçó" que ha volgut donar l'Estat a l'independentisme és que la democràcia pot no ser per sempre i, sobretot, que pot admetre excepcions.

Ara s’ha vist quin era el preu real del confort autonomista, del presumpte pacte de la primera transició: la possibilitat de tornar al no-res, al punt zero

Compte amb els miratges. Ara s’ha vist quin era el preu real del confort autonomista, del presumpte pacte de la primera transició: la possibilitat de tornar al no-res, al punt zero. L’independentisme, que fa ara el paper del catalanisme a la transició dels anys setanta i els primers vuitanta del segle XX, quan hi va haver l’aturada propiciada pel (formalment) fallit cop d’estat del 23-F, possiblement no tindrà més remei que mirar cap a la Moncloa; però sap que la història li tornarà a passar per sobre si accepta que Berlín o Estremera siguin despatxats com a mers assumptes judicials per facilitar la "normalització", un terme importat del lèxic del PP post-1-O perfectament assumit pel nou equip de la Moncloa. És el gran risc i la gran trampa per a l'independentisme. Al capdavall, no es tractava de despolititzar la justícia espanyola?