El baró de Montesquieu, que com tothom sap és aquell filòsof de la divisió de poders, fonament de la democràcia moderna, a qui va assassinar dos-cents anys després un tal Alfonso Guerra –“Montesquieu ha mort”–  té, entre moltes altres sentències escampades per la xarxa la següent: “No existeix pitjor tirania que l’exercida a l’ombra de les lleis amb aparença de justícia”.

Amb aparença de justícia, el magistrat de la sala segona del Tribunal Suprem Pablo Llarena ha processat per rebel·lió la cúpula del procés independentista, ha enviat a la presó 5 membres més del Govern cessat pel 155 -Turull, Rull, Bassa, Forcadell i Romeva- (ja en són 9 els polítics i líders socials catalans encarcerats a Madrid) i ha empès a l’exili la secretària general d’ERC, Marta Rovira (ja en són 7 els exilats a Bèlgica, Suïssa i Escòcia).

Llarena, a l’ombra del règim del “A por ellos!”, governa Espanya. Llarena ha vetat l’accés a la presidència de la Generalitat de tres candidats amb tots els seus drets polítics intactes: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Com algú ironitzava a Twitter, la Generalitat de Catalunya ara és ara la “Llarenalitat”. Llarena és el president “efectiu” de la Generalitat perquè a Espanya, la tirania s’exerceix a l’ombra de les lleis.

Cap dels 25 processats per Llarena ha matat a ningú. Ni ha segrestat a ningú. Ni, a diferència del que va fer el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero el 23 de febrer del 1981, en irrompre pistola en mà en seu parlamentària, seguint la més pregona tradició colpista espanyola, no ha disparat cap tret per molt que el jutge Llarena ho intenti fer veure. És el que pretén quan afirma a la interlocutòria de processament que els concentrats davant la seu de la Conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017, mentre la Guàrdia Civil l’escorcollava, van actuar amb la mateixa força que “una presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire”. Si Joan Carles I va edificar el seu regnat sobre el cop del 23-F, Felip VI prova de fer-ho sobre l’1-O. Un “atac a l’Estat” que, segons el jutge Llarena, encara és viu. Perquè es reactivi -sosté- només cal aixecar el 155: avís a Rajoy.

Llarena processa el final del procés que li hagués agradat veure (i que mai va existir): un esclat de violència provocat per independentistes fanàtics 

He escrit aquí que Llarena ha usat la tècnica de la postveritat en la seva interlocutòria perquè dir que “menteix” -com m’han suggerit diversos lectors- em sembla fer curt. Per mentir calen fets. Fets que són negats, o manipulats; però per engegar el ventilador de la postveritat, com fa Llarena, només cal imaginar (presumptes) “voluntats” i (presumptes) “representacions”. No cal “probar” res, sino “ficcionar” tant com faci falta. Per això el jutge pot escriure sense despentinar-se que els principals líders independentistes “sempre van haver de representar-se que el procés acabaria amb el recurs a la utilització instrumental de la força [per part seva]”. Però, “en tot cas” -continua- “i encara que s’entengués que el recollit a la instrucció no aporta la fèrria justificació d’aquesta intencionalitat inicial (…) per descomptat que es van representar que el fanatisme violent de molts dels seus seguidors s’havia de desfermar”.  És a dir, si els dirigents del procés no van imposar la independència per la força, s’ho van “representar”. Vet aquí la postveritat en acció. La ficció substitueix a la demostració. A Espanya, la prova (judicial) ha mort, com la divisió de poders de Montesquieu. Fins i tot Felipe González se n'ha adonat. Llarena processa el final del procés que li hagués agradat veure (i que mai va existir): un esclat de violència provocat per independentistes fanàtics dirigits per Puigdemont, Junqueras, Forn i els Jordis.

Puigdemont no va fer efectiva la independència mentre que Llarena ha fet efectiu, per contra, el programa del 155: la liquidació de la cúpula de l’independentisme i de l’autogovern. La mentida sempre és demostrable, encara que sigui tard; en canvi, la postveritat és un “pensament”, una “voluntat”, una “idea”, un “desig”, una “representació” que ho aguanta tot. Amb la postveritat només cal que un jutge imagini un final alternatiu incomplert per enviar polítics demòcrates a la presó. Polítics que no s’han ajustat al guió del “delicte”.

L'independentisme haurà d'assumir que té al davant no un combat per la restitució de l'autonomia sino una guerra per salvar la democràcia

El règim del  "A por ellos!" ha jubilat aquella idea d'Espanya que ja no pot fer el que li doni lla gana amb la qual, malgrat tot, l'independentisme encara ha continuat somiant. Assumit que Jordi Sànchez no seria investit, JxCat i ERC van pensar que Madrid no podria fer res per aturar Jordi Turull. Per descomptat que la CUP no va ajudar amb la seva abstenció una vegada s'havia conegut la intenció de Llarena de torpedinar amb els processament la investidura del conseller de Presidència cessat. Però el problema no era la CUP, era Llarena, era l'estat d'excepció de facto que ningú no ha suspès. 

L’independentisme, de nou noquejat pels empresonaments, haurà d’assumir d’una vegada per totes que el que té davant no és un combat per la restitució d’una autonomia que ja no tornarà a ser el que era, sino una guerra per salvar la democràcia. No n'hi ha prou amb pledejar ni amb manifestar-se. Ni amb indignar-se. Puigdemont i els consellers i conselleres que van marxar a Europa, com Anna Gabriel i aquesta setmana Marta Rovira ho tenen molt clar. Compte, Inés Arrimadas; vigila, Miquel Iceta; no triguis a posar-te on toca, Xavier Domènech, perquè això ja no va només d’independència. El tuf que desprèn l'escena no enganya. I mentre hi hagi qui miri cap a una altra banda quan veu els llaços grocs als escons buits, no hi haurà concòrdia.