El ministeri per a la Transició Ecològica, que encapçala la ministra Teresa Ribera, ha comunicat al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, que el govern espanyol traslladarà aigua en vaixells a Catalunya des de la dessalinitzadora de Sagunt, gestionada per l’empresa estatal ACUAMED, per tal d’apaivagar les conseqüències de la sequera. El president valencià, del PP, ha subscrit la idea com a expressió d’una “solidaritat hídrica entre regions”, que, al seu parer, s’ha d’estendre a tot Espanya. Això sí, ha demanat garanties per escrit que la mesura no perjudicarà les necessitats valencianes. No fos cas que els catalans ens beguéssim tot el Mediterrà o alguna cosa per l'estil.
Doncs bé, vet aquí un exemple palmari de com el desastre de la falta de gestió hídrica a Catalunya durant dècades, perpetuat per governs de tots els colors fins a arribar al d’Aragonès, pot fer el país més dependent que mai. Perquè el que es publicitarà com una mena d’acord cooperatiu entre el govern espanyol i els governs del País Valencià i Catalunya no és més que una demostració de com la gestió de l’aigua es pot convertir en una eina de recentralització salvatge davant una emergència com l’actual, que ja ha obligat a encendre el llum vermell en 202 municipis del sistema d’aigües Ter-Llobregat, amb sis milions de persones afectades, Barcelona i àrea incloses. Madrid, tant se val qui governi, té la clau de l'aixeta, literalment.
A més a més, l’aigua de Sagunt -si finalment cal portar-la, com tot sembla indicar- ficarà Catalunya de pet en les guerres de l’aigua tan cares a la perifèria mediterrània (de Madrid). Parlo de les que cíclicament enfronten el País Valencià i Múrcia, especialment, amb Castella-la Manxa, per la qüestió dels transvasaments (Tajo-Segura) i les necessitats de regadiu de l’horta, el turisme i els camps de golf en una de les àrees més seques i poblades d’Europa. Això explica que, de seguida s’hagi alçat el crit a les xarxes socials -no es podia saber- dels indignats amb els generosos plans de la ministra per calmar la set catalana. “¿No debería la Generalitat pagar ese agua si tan independientes quieren ser?”, es preguntava un usuari de la xarxa X. “Valencia lleva años solicitando el trasvase del Ebro para regar sus campos, y NADA (...) Que se trasvasen su Ebro”, proposava un altre. “Toda una lección. Hay gobiernos que están al servicio de la gente y otros que solo están a su propio servicio. Un elocuente 2-0 para Sagunto, primero ganándole a Catalunya la fábrica de baterías, y ahora con la iniciativa de traer agua a Catalunya de desalinizadoras valencianas”, puntualitzava un tercer en clau de regionalisme competitiu. Com es pot apreciar, de solidaritat hídrica, més aviat poca. Costa de trobar "l'Espanya generosa" que, de seguida, han començat a lloar aquí el PSC i els comuns davant l'anunci de l'aigua saguntina. El que persisteix és tota una altra cosa: a Catalunya, ni aigua.
Costa de trobar "l'Espanya generosa" que, de seguida, han començat a lloar aquí el PSC i els comuns davant l'anunci de l'aigua saguntina. El que persisteix és tota una altra cosa: a Catalunya, ni aigua
Suposo que el govern de Pere Aragonès deu estar posant espelmes a Santa Eulàlia, per tal que plogui abans de la Mercè, que és quan, d'acord amb la tradició, la segona patrona de Barcelona deixa caure les llàgrimes que remullen els carrers. Al govern de Catalunya, després de la nul·la política d’obres antisequera dels últims anys a la qual ha donat continuïtat l'actual, només li queda encomanar-se a les santes perquè els vaixells de la dessalinitzadora saguntina no apareguin a l’horitzó. Pot semblar un contrasentit: òbviament, la gent, a més de pagar els impostos que ens haurien de garantir el subministrament una vegada fetes les inversions corresponents, no farem distincions sobre la procedència del líquid element, i, més encara, si les restriccions creixen. Però si el generós oferiment de la ministra es materialitza, i els vaixells arriben a Barcelona, s’evidenciarà el fracàs d’un Govern que ha estat incapaç d’abastir la ciutadania en les seves mínimes necessitats, com la que ens ocupa. Per fer la independència també cal que l'aixeta ragi.
Tampoc l’oposició pot reclamar gaires medalles en la gestió de la sequera pertinaç. Més enllà de la crítica de tràmit, els temps de Junts al Govern no van servir per posar-hi fil a l’agulla ni, ara, el PSC ha estat capaç de forçar Aragonès a executar les obres hidràuliques que demana tot i aprovar-li els pressupostos, com sembla que tornarà a succeir de nou. És una dinàmica que té a veure amb la sequera, però també amb l’educació (informe PISA), amb els preus desbordats de l'habitatge i els lloguers o amb la cessió de la política sobre immigració a l’extrema dreta: a Catalunya fa massa temps que es confon governar amb ser al Govern. Només cal posar-se a jugar a la geometria variable amb un Parlament prou fragmentat per ideologies o adscripcions nacionals com perquè els vets creuats entre grups polítics facin impossible consensuar una política alternativa als governs que, a tot estirar, esperen que plogui. Aquest és un país on, com fa ERC, es pot dirigir el Govern de la Generalitat amb tan sols 33 diputats d’un Parlament de 135 -el suport més minoritari de la història- o l’ajuntament de Barcelona, del PSC, amb 10 de 41, perquè ni es governa ni hi ha oposició real que fiscalitzi a fons l’acció governamental. Per les dues coses.