Fins fa pocs dies, Catalunya sabia que Francesc de Dalmases és el patge omnipresent de Laura Borràs, un bodyguard d’una fidelitat tan devota que molts ja ens havíem avesat a veure’l com una hipòstasi viril de la Molt Honorable. Però recentment, mercès a una investigació periodística digna del Watergate, coneixíem com el diputat juntaire (indignat en veure uns periodistes fent preguntes a la seva deessa, quan haurien pogut xapar la boca i repiular-ne les fotografies més cuquis), havia engrapat pel canell una periodista d’aquest exquisit cadàver encara calent anomenat FAQS per tancar-la a una saleta de TV3 i esbroncar-la amb gran cridòria. Mentre escric aquest article, el propi Govern de la nació (per mitjà de la seva replicanta portaveu), el Col·legi de Periodistes, el comitè d’empresa de TV3 i ben aviat el Vaticà, exigeixen responsabilitats a l’home més buscat del país.
No excuso Francesc de Dalmases. Violentar una professional amb aquesta grolleria és de gent esquifida. En això, per altra banda, Junts és una excrescència del món convergent. Quan un polític de CiU volia assegurar-se una horeta tranquil·la a la tele, tenia la perícia d’haver comprat tots els integrants del plató molt abans d’iniciar-se l’interviu, especialment el presentador de l’espai. En un passat gloriós –quan Catalunya era igual d’autonomista i misèrrima, però, si més no, la màfia tenia capatassos molt més intel·ligents– d’això del Dalmases, a Convergència, se n’ocupaven els comptables. El que s’esdevingué als camerinos del FAQS és una fotografia esplèndida d’un país ple de vividors que s’escagarrinen amb els espanyols mentre s’engallardeixen amb una redactora, i d’uns periodistes que duen anys fent massatges als cucs i ara s’estranyen que els tractin com putes.
Dalmases i la seva trista cridòria són filles del nostre temps. Si el foten fora, algun altre ocuparà la seva plaça i, creieu-me, la qualitat anirà encara a pitjor
Durant els darrers lustres, la majoria de plomaires de la tribu que ahir s’escandalitzaven amb els excessos de Dalmases s’han dedicat a empassar-se les mentides de juntaires i republicans amb un acatament molt superior a una grapejada de canell. Si existeix gent com aquest penós diputat és també perquè tota la penya que era responsable d’auditar les seves galtes s’ha passat molt de temps cascant-se una migdiada. No eximeixo la responsabilitat del malcarat ni la indefensió de la (lògicament) espaordida periodista, però les coses no passen perquè sí: duem anys amb una premsa farcida de militants a sou dels partits, anys aguantant monòlegs sense rèplica a televisions públiques, i anys sense que la majoria de mitjans del país tinguin un pla de negoci que no passi per les arques de la Generalitat. Qui perd autoritat esdevé carn d’agressors de tres al quarto.
Digueu-me quina és la darrera exclusiva periodística d’un mitjà de comunicació català que hagi comportat la dimissió d’un membre del Govern. Recordeu-me l’última vegada que algun columnista del país hagi fet pujar els colors a un responsable polític dels partits independentistes. Qui va auditar les estructures d’estat d’Artur Mas? Qui va posar entre parèntesis la DUI? Qui s’ha posat davant el president Puigdemont per repassar els punts de la llei de transitorietat jurídica o del referèndum sobre els quals va pixar-se sobiranament? Alguna sacrosanta institució del país ha fet algun comunicat sobre l’agressió que comporta tanta falsia? Ningú, oi? Doncs, fillets meus, no us estranyi que la versió més xarona d’un sistema polític al qual tothom ha rigut les gràcies se us enfadi perquè a la Laura no li pregunten pels seus poetes preferits mentre s’esmerila les ungles.
Mal que em pesi, res no canviarà. Fa pocs dies, el professor Jordi Llovet posava en dubte alguns dels aspectes de la carrera acadèmica de la presidenta del Parlament en un missatge a Facebook que ell mateix esborrà adduint que Borràs havia trucat un familiar amenaçant-lo amb una denúncia (vaja, Laura, em pensava que això de judicialitzar les coses només ho feien els espanyols...). Segur que encara podeu trobar el text a la xarxa (invectiva, per cert, delirant i mal escrita en la qual el mateix Llovet tenia la barra d’admetre que havia tolerat les suposades cabrioles de la presidenta perquè ja li anaven bé per esdevenir catedràtic), un afer sobre el qual, m’hi jugo tots els pèsols del món, ni puto déu investigarà. Total... per què? Per què molestar-se a fer quatre trucades si es pot salvar el dia fent l’enèsima cobertura d’un acte de Jordi Turull o de la darrera salmòdia del mossèn?
Dalmases i la seva trista cridòria són filles del nostre temps. Si el foten fora, algun altre ocuparà la seva plaça i, creieu-me, la qualitat anirà encara a pitjor. Si volem protegir la víctima d’aquesta agressió, faríem bé d'exercitar menys la cursileria i més de començar a fer periodisme i incomodar de debò els matons. Fem tard.