Darrera setmana de juliol. Inici de vacances parlamentàries a Espanya. Els líders dels grans partits compareixen per fer balanç del curs polític. Ha sigut un curs clarament marcat per la corrupció. Cap dels dos en parla, ni Sánchez ni Feijóo. Els líders de PSOE i PP van optar pel cinisme. Un va explicar que presentarà nous pressupostos pel 2026 —tot i haver-los ajornat dues vegades prèviament— i que compta esgotar la legislatura fins a l’any 2027 sense haver d’avançar eleccions. L’altre va demanar al seu partit que es posi en mode electoral perquè creu que hi haurà eleccions anticipades, va plantejar les prioritats dels 100 primers dies de govern del PP i va anunciar un llistat de “lleis sanchistes” per derogar. Tota una demostració d’hipocresia, de desvergonyiment i de menyspreu cap a les normes ètiques bàsiques que han de guiar una societat democràtica. Sembla que l’Estat està corromput estructuralment i el que interessa a tothom és no parlar-ne.
L’orla de presumptes corruptes del PSOE i de l’entorn presidencial que deixa aquest curs —uns amb més presumpció d’innocència que d’altres— està formada, entre d’altres, per Koldo, Ábalos i Cerdán (partit) i Begoña Gómez i David Sánchez (família). També hi apareix Álvaro García Ortiz, fiscal general de l’Estat, a qui Pedro Sánchez manté el seu suport després que el Tribunal Suprem n'hagi confirmat el processament per presumpta revelació de secrets relacionats amb la parella d’Ayuso. Qualsevol observador es podria preguntar: i de tot això el cap de l’oposició no en va voler parlar quan va fer la compareixença de valoració del curs polític? Doncs no. També va voler centrar-se a fer propostes de complicat compliment. Si el que proposa Sánchez —aprovar pressupostos i no avançar eleccions— és d’una alta dificultat, el que proposa Feijóo —la derogació ràpida de tot el marc legislatiu del govern actual— encara ho és més, ja que ni governa ni hi ha eleccions.
Per què ho va fer? Perquè, tot i que el fiscal general de l’Estat sigui processat per presumpta revelació de secrets, això no impedeix que la parella d’Ayuso pugui ser culpable de frau fiscal. I perquè fa quatre dies s’ha destapat el cas Cristóbal Montoro. La imputació de qui fou ministre d’hisenda al govern de M punt Rajoy per set delictes, entre ells prevaricació i tràfic d’influències, ha fet saltar pels aires tota la narrativa anticorrupció del PP i a més ha compromès l’Agència Tributària. Si això no és suficient, la pròxima tardor —una de les metes volants a les quals volia arribar Sánchez per desfer-se de la pressió per corrupció— hi haurà moviment judicial en casos de corrupció que el PP té pendents: Púnica, Gürtel, Lezo, etc.
El paisatge de la política espanyola és devastador
El paisatge de la política espanyola és devastador. Gairebé en fallida institucional —policia patriòtica, jutges insubmisos, institucions corruptes— cap dels partits principals, plens de corrupció, és una alternativa que pugui oferir confiança. S’han instal·lat en l’"i tu més", en la corrupció com a mal menor perquè l’alternativa és pitjor i a culpar la ciutadania si tenen temptacions de donar una oportunitat a opcions populistes de dreta i esquerra. Cosa lamentable, certament. Amb aquest panorama no estan per renyar ningú, ni per oferir-se com a mal menor, ni per cobrir-se de cinisme per fer veure que la corrupció no existeix. Ni els d’allà ni els d’aquí, perquè això afecta tant els responsables com els que els donen suport. No cal que venguin mesures que tots sabem que són impossibles. Ni que defineixin cada acord com a històric —una setmana més de baixa per maternitat i el no traspàs de Rodalies. Que comencin per abandonar la corrupció i el cinisme.