"Demaneu, i se us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i se us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren"
Mateu,7
Compte amb el que desitges, perquè pots aconseguir-ho. Atribueixen la frase a Oscar Wilde però avui podria firmar-la Pedro Sánchez. Salvant les distàncies aquest és l'encàrrec que ha enviat als presidents autonòmics. En traducció lliure, "no heu clamat per aconseguir les regnes? Doncs totes vostres". El to calmat, fins i tot mel·liflu, utilitzat pel president amb prou feines amaga l'acerada resposta a les tensions i costos polítics que se li van fer assumir durant els mesos de l'estat d'alarma.
El missatge és molt clar, al meu entendre. Els instruments legals per restringir drets i llibertats per motiu d'una epidèmia ja existeixen i es troben recollits a la Constitució i en lleis ja vigents, així que no s'ha d'inventar el món. El fet de recordar que es poden dur a terme confinaments parcials "a la carta" però passant pel Govern espanyol i pel Congrés dels Diputats és, sens dubte, una manera directa de posar la pilota a la teulada de cada territori. El mateix passa amb l'oferiment de rastrejadors militars que en el cas d'algunes comunitats serà reclamat amb avidesa però que pot ser políticament un regal enverinat per a Catalunya o Euskadi.
És dolent Sánchez? És hàbil. Amb aquest plantejament evita que se li pugui retreure deixar les comunitats al seu atzar, s'apuntala en la cogovernança i el respecte a la realitat territorial i l'autonomia —com se li ha exigit tantes vegades— i s'assegura que el desgast polític corri de part dels que li van posar els pals a les rodes durant mesos o, almenys, que aquests no l'hi tornin a encasquetar. Si la cosa es complica i, finalment, cal tornar a demanar estats d'alarma i confinaments severs, serà perquè se li hagi anat a reclamar. El president autonòmic en qüestió haurà de donar la cara, i tindrà el suport dels diputats de les autonomies concernides i el d'altres partits que ja no veuran en la seva tenaç negativa un esperó per desgastar i fer caure el Govern, el seu objectiu fonamental. Pot ser que en aquest tipus de resposta hi hagi un missatge a la Generalitat, no dic jo que no, però sens dubte n'hi ha un munt per a les deslleialtats del Partit Popular i el seu govern de la Comunitat de Madrid.
Prendre mesures està sent possible però les comunitats han triat portar a ratificar pels jutges fins al que és innecessari, és a dir, tot allò que no afectadrets fonamentals. Prohibir fumar al carrer, per exemple, no hauria necessitat aquesta ratificació. Les mesures sanitàries generals no han de ser ratificades, només aquelles que es dictin referides a persones concretes, com quan es posa en quarantena uns mariners amb noms i cognoms que arriben malalts en un vaixell. Tant és així que el jutge de Madrid que es va negar a ratificar el que li enviava Ayuso, utilitzant una qüestió formal, es va despenjar l'endemà escrivint una columna en la qual afirmava: "Estem vivint un episodi dramàtic del mal ús polític d'un procediment judicial. La sol·licitud de la Comunitat de Madrid d'una ratificació judicial d'una ordre dictada pel conseller de Sanitat és l'exemple més palmari d'aquest ús malintencionat, intencionat o no, de les normes processals". El que d'una forma insòlita ens explica el jutge Villagómez és que creu que els consellers estan portant a ratificar el que no necessita ser ratificat per cobrir-se l'esquena i que siguin els jutges els que assumeixin la responsabilitat.
No és l'únic magistrat del contenciós que proclama això. Segons el que expliquen, la Generalitat tampoc no hauria d'haver portat la norma de Terrassa a la jutgessa i així s'hauria estalviat el no. Cosa diferent és que algú te la recorri al TSJC. És clar que així s'enreda ella i acaba considerant que hi ha disposicions respecte a horaris i tancaments de comerços i negocis pels quals "queda afectada la llibertat d'empresa consagrada a l'article 38 de la Constitució". Molt discutible. La via de la ratificació judicial té aquests problemes, o bé trobes jutges que són conscients del que tenen entre mans o bé et surt un epidemiòleg encobert o un il·luminat i després has d'esperar tot un via crucis de recursos, per al qual no tenim temps, perquè es faci la llum. Potser la solució sigui, com apunten ells mateixos, no portar-los el que no cal portar-los. Els governants han de governar.
Ells [els presidents] han de calibrar si sanitàriament és necessari demanar ajuda i si deixen de fer-ho per motius polítics, sobiranistes, electorals, tàctics o de qualsevol altre tenor
Finalment hi ha la via que astutament proposa el PP que passa per, com és costum de la casa, retorçar el dret i fer uns trucs per aconseguir el que vols saltant-te les proteccions de drets. El que proposen és retorçar la cosa i considerar que una "restricció temporal de drets" no és el mateix que una limitació o suspensió de drets i que, per tant, no cal autorització judicial per fer-ho. Em fan por. Ja saben què passa, dona'ls la palanca d'una "restricció temporal de drets" que puguin fer els polítics i et mouran en el futur el que vulguin, encara que no hi hagi pandèmia, reinterpretant la norma. És el que fan sempre i no seré jo qui aprovi donar-los l'espasa ara perquè ens tallin el cap quan vulguin.
Així que els presidents han d'assumir que tenen l'autoritat però també la responsabilitat. Ells han de calibrar si sanitàriament és necessari demanar ajuda i si deixen de fer-ho per motius polítics, sobiranistes, electorals, tàctics o de qualsevol altre tenor. El seu propi poble serà el que jutgi si hi ha qüestions que prevalen més que aplanar la corba o si compensa morir amb les botes posades.
No hi ha dubte que, amb aquest to suau i aquest somriure, Sánchez els acaba de tornar les punyalades d'aquests mesos.
Els ciutadans continuem contemplant-los amb temor. A tots.