Aquest dimecres al matí s’ha estrenat al Parlament el ballet titulat “El somni d’una nit de pressupostos”. L’argument va d'els diputats de Junts pel Sí (i les diputades de Juntes pel Sí) i les de la CUP es passaran uns dies dansant alegrement d’un despatx cap a un altre i d’una sala a una altra; reunió anunciada va, reunió secreta ve. Ara un croise davant d’Anna Gabriel i ara un developpé d’Oriol Junqueras, fins a l’apoteosi d’un Grand Jeté conjunt de repròrroga pressupostària finalitzada amb la famosa puntada a la llauna per situar-la uns metres més endavant. I qui dia passa, any empeny.

Però mentre, estarem uns dies entretinguts al terreny on la CUP vol que es situï el debat i on se sent més còmoda marcant perfil: a l’àmbit social.

Com abans vam estar uns dies debatent sobre la higiene femenina en “aquells dies” (segons expressió del famós anunci que es preguntava quina olor fan els núvols)...

Com no fa gaire vam estar debatent sobre els models de família i l’educació (o no) en format tothom a casa seva o tornem a la tribu...

Com fa dies estem debatent sobre la propietat privada i les okupacions i sobre el monopoli de la violència i, en una segona fase, sobre herències i transmissions, ser ric i ser ric de poble o on hauria d’estar el límit de la transparència fiscal dels polítics...

Tots aquests debats han estat oberts, més volgudament o més casualment per la CUP. I la gent s’hi ha apuntat amb moltes ganes i molt d’ímpetu. 

Algú em preguntava aquesta tarda a la redacció: però, això passa perquè són molt hàbils o perquè els ho comprem tot, ja sigui per pujar-ho als altars del pensament, ja sigui per destrossar-ho sense pietat? Doncs miri, ni idea. Suposo que és una barreja de les dues coses, però la pròpia naturalesa de la formació és la que fa que tot el que diguin faci venir ganes de manifestar alguna cosa d’una forma vehement, o molt a favor o molt en contra. I només cal mirar com un partit amb 10 diputats genera més noticies que un grup amb 62 o un partit amb 25.

Són coses dels discursos que se’n van del que és habitual, que quan es barregen amb la realitat provoquen espurnes, sacsegen, generen. I això, crec, és un bon senyal per a la societat on passa perquè demostraria que estem vius. O raonablement vius.

Discutir i argumentar mai és balder. A part que emprenyar-se, en un sentit o en un altre, va molt bé per a la circulació i aprima.