1- Josep Cuní mil·lenari
Quan va començar la seva aventura a 8TV, poca gent hauria apostat que aquesta setmana arribaria als mil programes. Però el projecte s'ha consolidat i just la setmana de la celebració, el mestre Cuní triomfa a tots els programes de retalls amb aquest moment:
Dura vida la del comunicador, que només existeix quan fa una cosa diferent i aquesta cosa diferent no és cap entrevista ni la manera com ha elaborat una notícia sinó... un atac de riure.
2- Quan Franco li va agafar la mà al rei Joan Carles
Rebombori mediàtic perquè la cadena pública francesa TF3 ha emès Yo, Juan Carlos I, rey de España, un reportatge de 90 minuts on el rei emèrit explica moments de la seva vida. De tot el que diu, destaca quan deixa anar: "El día antes de morir, Franco me cogió la mano y me dijo: 'Alteza, la única cosa que le pido es que preserve la unidad de España'. Y eso quiere decir muchas cosas....".
Doncs sí, sí que vol dir moltes coses, sí... Potser massa coses i tot. Potser per això TVE, l'altra cadena pública que ha produït el reportatge, encara no l'ha emès. Tot i que diuen que el passaran aviat. Un aviat sense data. De moment.
El cas és que aquest reportatge m'ha recordat un altre reportatge-entrevista, en aquell cas més "íntim", amb el rei emèrit espanyol i que al seu moment va generar molts comentaris. Tants, que es van acabar per sempre més les entrevistes "íntimes" al Rei. I, com ara, tampoc va emetre-ho cap TV espanyola (esclar, a diferència de llavors, ara existeix Internet i d'aquí unes línies li passaré l'enllaç de la peça actual per si la vol veure).
Aquell reportatge que m'ha vingut a la memòria és de l'any 1991. En un sopar privat celebrat a Londres (a l'època es va insinuar que el menú incloïa postres), la periodista britànica Selina Scott li proposa a sa majestat fer un documental "humà" per mostrar-lo "pròxim i natural" (allò de la "campechanía" i tal). Ell accepta, però posa com a condició no parlar en cap moment de Franco. D'aquella història en va quedar el moment moto. Va passar quan als jardins de La Zarzuela, el rei mostrava una super moto que tenia. L'engega i va i se li cala. I després de diversos intents reals per engegar-la, amb un èxit totalment inexistent, la periodista li diu com ha de fer-ho. Per l'Espanya d'aquella època va ser molt dur assumir que una "noieta" i a més anglesa, li digués al rei perfecte com havia d'engegar la seva pròpia moto. I que, a més, ella hagués deixat l'escena al muntatge final.
Anys després, Selina Scott explicaria a la revista Vanity Fair un altre moment que, aquest cop, no es va veure al reportatge. Va passar a BCN, durant una reunió de caps d'Estat llatinoamericans. Joan Carles va agafar pel braç Fidel Castro i va tenir molt interès en presentar-li la periodista. Ho va fer dient: "Fidel, et presento la meva bona amiga Selina".
Per cert, si té una estona, l'enllaç del reportatge emès ara i que li comentava és aquest:
3- La llibertat d'expressió fa mala cara. I l'art també.
Observi aquesta imatge:
Efectivament, és Bellesa revelada, un autoretrat pintat per l'artista nord americana Sarah Goodridge el segle XIX i que pot contemplar-se al Museu Metropolità de NY.
La història diu que la imatge estava amagada dins d'una capseta que l'autora va regalar a l'amor de la seva vida, un senador amb qui va tenir una relació d'amor complicada. Aquesta setmana, l'obra ha aparegut a twitter. Un usuari l'ha considerat obscena, l'ha denunciat i twitter l'ha censurat. Això ha provocat una reacció d'altres usuaris que, sota l'etiqueta #EstoEsArteNoPorno, han començat a penjar fotografies d'obres de nus exposades en diversos museus.
La sort per Sarah Goodridge és que està morta i que si cap associació d'ofesos professionals li presentés una demanda, crec que ella no es preocuparia gaire. En canvi, jo del Metropolitan, començaria a buscar un bon equip d'advocats (i d'advocades) perquè com els ofesos habitual es dediquin a l'art, en sentirem a parlar.
4- On és el límit?
Ja tenim clar que el periodisme fet a Madrit (concepte), sobretot el digital, és de blancs i negres. I mooolt blancs i mooolts negres. Entres a segons quines pàgines i t'has de fregar els ulls per confirmar si el que has llegit és cert. Insults de tota mena, desqualificacions, menyspreus, estirabots, manipulacions descarades... i el que vostè vulgui.
Alguns mitjans competeixen a veure qui desqualifica més als personatges que són declarats mereixedors de rebre cada una allau d'improperis que posarien vermells als integrants de la pitjor banda d'assassins. El premi de la setmana és pel el diari de Pedro J. Ramírez, que no ha tingut cap pudor per publicar això a twitter:
Què, quina exclusiva més potent, oi? Quin bon gust. Quina noticia més interessant. I, sobretot, rellevant. Potser per saber el que ha sentit Guillermo Zapata, una de les bèsties negres de l'Espanya blava, el senyor Pedro J. Ramírez, propietari del mitjà que ha publicat la piulada i la noticia, hauria de recordar un famós vídeo que va circular fa anys i on ell era el protagonista.
La resposta de l'al·ludit no podia ser més encertada i, per sobre de tot, certa:
5- El motel està d'oferta
Un dels plaers de molts catalans abans d'anar-nos-en a dormir és mirar-nos la portada de La Razón de l'endemà. La veus i després clapes de més bon humor i tens somnis molt més divertits. Li ho recomano.
La matinada de dilluns va ser un d'aquells dies en que, un cop vista, et poses bé el coixí mentre penses: "ah, quins cops més sensacionals té la vida...". Mirant les notícies d'aquesta portada, veus com el diari més rajoyista s'ho fa venir bé per clavar-li a Esperanza Aguirre una plantofada amb la mà oberta en forma de titular que ve a dir: és una corrupta i per això plega. I, més avall, deixen caure que és una malvada que va contra Rajoy. A la banda dreta veus com rep Pablo Iglesias que passava per allà, veus que l'economia i el Madrid són un èxit, veus que a Andalusia tapen la corrupció del PSOE i... guaiti a baix de tot a la dreta...
Veus... l'anunci d'un hotel. I, efectivament, vaig entrar a la web per confirmar-ho i és el que sembla: un hotel "per parelles". I el més sensacional és que el preu per un dia de la millor suite amb sauna i jacuzzi és de... 150€!!! Vaja, que tenint en compte els preus dels hotels de Madrid, surt a compte anar a l'hotel per parelles, encara que hi vagis sol (o sola). A veure, ¿on es troba a Madrid una habitació amb sauna i jacuzzi per 150 euros?
Per suposat, l'anunci no és cap incitació perquè els lectors (i les lectores) de La Razón, gent sensata i d'ordre, es llencin a tenir amants i visitin l'establiment. No, és una humil invitació als habituals lectors (i les habituals lectores) d'aquest diari (gent decent) a fruir d'uns instants de lleure amb la parella de "tota la vida", com no podia ser d'altra manera. Això sí, tenint en compte el target, seria amb sauna i jacuzzi però amb la llum apagada i fent només "l'ús matrimonial" just i necessari.
6- Alaska (la cantant) s'ennuega amb la hipoteca
"Canciones para robots románticos" és el nom del darrer treball de Fangoria, és a dir Alaska i Nacho Canut. Com que estan de promoció van fent entrevistes sense parar i a les entrevistes els pregunten de tot. Aprofitant que en una de les noves cançons afirmen que "anem massa de víctimes", la gent de El Confidencial vol saber si es referien als espanyols. I Canut, va i respon: "estem en una època de victimisme i la gent ha d'aprendre a ser responsable dels seus actes i de les seves decisions econòmiques i no econòmiques. Si has decidit embrancar-te en una hipoteca, ho has decidit tu i, ¿ara vols que el Govern vingui a solucionar-te el problema? En fi, cal ser responsable".
Aquesta reflexió va ser ràpidament contestada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca amb dues piulades:
La primera part de la segona piulada no té cap misteri ja que és la lletra d'una de les cançons més famoses del grup. El tema David Pérez ja és per iniciats i ve a tomb d'aquesta famosa piulada de l'estiu del 2013:
Però recuperem el tema hipoteca. A la gent de Vanitatis (que forma part del grup de El Confidencial) no els va fer gaire gràcia la resposta. I, què van decidir fer? Anar a sac:
Llegint el titular penso que Vanitatis no va entendre la reflexió de Canut. El que ell diu no és que la gent no s'hipotequi sinó que hi ha hagut gent que s'ha hipotecat per una quantitat de diners superior a la seva possibilitat de retorn i que, quan no ha pogut fer front a la situació, en comptes d'afrontar-ho, ha demanat ajut al Govern. Si Alaska ha demanat 537.887,86€ al banc i els ha tornat, vol dir que va hipotecar-se per una quantitat de diners que estava al seu abast i que, per tant, i segons Canut, ha actuat amb responsabilitat.
Una altra qüestió és si Vanitatis ha aprofitat la cosa per dir: ho veieu, aquests pensen això perquè tenen possibles...
7- Com cobrir-se de glòria en un moment...
Observi la piulada d'una clienta del servei d'Spotify i la resposta que va rebre de l'empresa...
No, no cal que vagi a buscar la usuària perquè va esborrar el compte. Spotify, en canvi, continua oferint el servei. I no, a pesar de les nombroses critiques, no s'ha molestat en rectificar per haver qualificat de molèstia un fet on, si l'idioma protagonista hagués estat l'anglès, no hauria existit. Ni la usuària s'hauria queixat ni Spotify hauria considerat que allò era una molèstia.
8- Calia?
Manuel Viéitez té prop de 70 anys i viu al concello gallec d'Ordes. Els mitjans de comunicació locals diuen que és client habitual de dos locals d'aquells que tenen llums de neó a la façana. La matinada de dilluns va sortir una miqueta despistat d'un dels establiments (ell diu que li van servir "garrafa" i que per això es va despistar més del compte). Total, que en comptes d'anar cap a casa seva, l'home va entrar al terreny d'un veí i va caure al safareig. El soroll va inquietar els propietaris, que van trucar la policia. Un cop la patrulla va aconseguir treure'l, van facturar-lo cap a casa en un taxi.
La cosa és que TVG, la TV galega, va decidir que el cas mereixia convertir-se en notícia. Aquesta:
Com veu en Manuel està encantat d'oferir la seva versió dels fets. Però veient la peça a mi em vénen al cap tres preguntes:
1/ Això és noticia? Sí? ¿És noticia que un pobre home de vora 70 anys i amb unes quantes copes de massa s'estampi contra un safareig?
2/ Quan en Manuel va posar-se davant de les càmeres, era conscient de la situació? És a dir, sabia el que estava succeint amb l'ús públic de la seva imatge?
3/ Calia anar a entrevistar al pobre home?
9- Els Simpson es dediquen a la política
Continua la febre de les llistes. Ara tot són llistes. Els mitjans digitals han descobert que les llistes proporcionen clics i, au, a fer llistes. 20 Minutos ha fet la llista dels 16 polítics que tenen semblances amb personatges de ficció. I els han sortit els clàssics ZP i Mr Bean o Jordi Pujol i el mestre Ioda o el cap de la resistència de "Desafiament total".
El més destacat és que, a part de no haver-hi cap dona, a la llista hi ha mitja sèrie dels Simpson. Sense por a ser injust podria afirmar que sense els Simpson no hi hauria llista. Apunti:
Dos casos a banda són el d'un personatge de ficció d'una altra sèrie on en comptes de grocs són blaus...
I un fenomen inexplicable de semblança on costa saber qui és l'exjugador de bàsquet Fernando Romay i qui és l'expresident del Congreso Jesús Posada...
O potser són la mateixa persona i ells no ho saben?