"Si hom comença per permetre's un assassinat, aviat no li dona importància a robar, (..) i s'acaba per faltar a la bona educació"
De Quincey
El món és ple d'assassins. Tots han arribat, a més, al límit de les seves possibilitats, segons Thomas De Quincey, perquè ja no saluden. Al gimnàs, les joves boomers sempre ens queixem que només la nostra generació diu bon dia en entrar al vestidor, i la majoria de les joves amb qui el compartim no ens respon. No és cosa de Madrid, no us penseu. M'he passat totes les vacances entrant i sortint d'ascensors o d'habitacles als quals una legió de russos i balcànics de nacionalitat variada entraven sense dir ni piu i dels quals sortien sense cedir el pas. Allò de robar és un pas intermedi que pot ser que hagi patit sense voler, d'això ja us en parlaré. El pitjor, sens dubte, és la pèrdua de l'educació.
No és una broma, sinó el rerefons de molts dels problemes que ens revolten. L'anomia de la nostra societat, és a dir, l'eliminació de les regles socials, ha deixat en la ment de molts el delicte com a únic fre, però el dret penal no és un manual ètic ni de normes morals, sinó la ultimíssima barrera que exigeix no ser franquejada sota amenaça de càstig. Entre aquesta barrera i l'incorrecte, l'inacceptable, l'immoral, el reprotxable, hi ha un ampli camp que ara apareix erm sense que ningú s'atreveixi a posar-li de nou portes al camp. Poso un exemple: tocar-se els genitals en públic amb gest groller és d'un mal gust i d'una manca de respecte envers els altres inacceptable; agafar-se els ous en una posició protocol·lària al costat de la muller i la filla petita del cap de l'Estat, en nom del futbol d'un país occidental, no té un passi social, i amb una grolleria així n'hi hauria d'haver prou per inhabilitar qui fos per a qualsevol tasca de representació i gestió. Com que aquests paràmetres que fa dècades haurien espantat qualsevol ja no funcionen, com que molts creuen que no hi ha cap altre retret possible que no sigui el penal, com que l'únic que exigeixen als qui ostenten càrrecs és, pel que sembla, que no siguin delinqüents, ja han presentat denúncia davant la Fiscalia de l'Audiència Nacional per un acte d'exhibicionisme obscè davant de menor d'edat. Construint el delicte. És un costum que s'estén i que m'entendreu molt bé.
Això d'aquest petó repugnant, això de la supremacia d'imposar-te uns llavis humits sobre els teus, ningú no discuteix que no sigui d'un masclisme vomitiu i menyspreable. Amb això n'hi hauria d'haver prou. Mig planeta veient-te actuar en directe com un australopitec és un fet que a un ésser amb moral i educació l'avergonyiria. L'anomia provoca que a ell l'hi porti fluixa. Faig servir aquesta expressió perquè és la que es compassa millor amb les seves actituds. Segur que pensa en aquests termes. D'aquí a que sigui delicte, hi ha un bon tros. És més, fins i tot seria desitjable que no s'intenti portar per la via penal, perquè la possibilitat d'una absolució és gran, i la temptació que aquest fet porti a concloure que l'acció va ser acceptable és damunt la taula. Depèn d'Hermoso, perquè no hi ha precedents que la Fiscalia tiri endavant amb un cas d'aquest tipus sense la denúncia de la víctima, a qui ja li han ofert aquesta possibilitat. Seria, doncs, estranyíssim tant estadísticament —mai no ho fa, tret de si hi ha motius pels quals ella no pugui— com per la resta de les circumstàncies que es donen, com la conducta típica de les de menor gravetat —ni violència, ni intimidació, ni intensitat en l'afectació— esdevinguda a l'estranger i amb competència compartida amb el país on van tenir lloc els fets, etcètera.
Hem destruït totes les barreres que impedien que l'individu s'excedís i tingués conductes inapropiades amb els seus semblants
Tanmateix, tecnicismes a part, tots veiem que una pena de dos a vuit anys de presó per aquests fets seria totalment desproporcionada. Manquen, insisteixo, esglaons. I és que les successives reformes han anat escurçant els espais intermedis, també en l'àmbit penal, per deixar-nos en el camp del zero o mil, del tot o res. A l'època de Gallardón i Catalá com a ministres de Justícia, es va eliminar la falta de vexacions injustes, que solucionava aquests casos per la via ràpida. El TS, mitjançant jurisprudència i vacil·lacions, va acabar salvant el buit amb la inclusió d'aquests fets en el vell abús, que ja tenia penes de presó i, finalment, la llei Montero es va carregar els abusos i ho va ficar tot al calaix de l'agressió sexual. La nova norma impedeix, a més, que es penalitzi de forma lleu, perquè a l'article 180 es precisa que si hi ha una relació de superioritat respecte a la víctima, la pena lleu de multa és impossible. Corejar que aquest petó és una agressió sexual resulta irracional i, a més, no cal que ho sigui per merèixer el retret social i la sortida de Rubiales del seu càrrec.
La meva reflexió no anava cap aquí, que els juristes —quan deixin d'estar acollonits i surtin dels seus caus— ja us explicaran, sinó sobre l'anomia i sobre com hem destruït totes les barreres que impedien que l'individu s'excedís i tingués conductes inapropiades amb els seus semblants. Els frens, hem trencat els frens. La frase completa a "L'assassinat com una de les Belles Arts" diu: "Si hom comença per permetre's un assassinat, aviat no li donarà importància a robar, del robatori passarà a la beguda i a la inobservança de diumenge, i acabarà per faltar a la bona educació i per deixar les coses per a l'endemà". Una citació refinadament sarcàstica que em permetria parafrasejar dient que tot acaba amb la megafonia dels aeroports tutejant-te i amb els cambrers dient-nos "nois" encara que tinguem més anys que Matusalem. D'aquí a anar sense samarreta i en un petit salt, a tocar-se els ous o a fer petons als morros a dones que no els desitgen i a l'agressió sexual greu només hi ha un pas.
La societat del segle no tolera aquesta gestualitat pretesament viril, ni la més mínima invasió de l'espai de l'altre, ni del cos de les dones. Per evitar el no-res entre el masclisme celebrat i el delicte, la societat occidental ha d'abandonar l'anomia i ha de recuperar els principis de respecte, educació, civilitat i fins i tot protocol, i els retrets consegüents amb conseqüències socials per als infractors. Això contribuirà no només a la convivència, sinó a instaurar els valors i les demandes del feminisme a la societat. Quan als boys club es deixi d'aplaudir la grolleria masclista, quan de fet acabem amb els boys club, dels quals el futbol n'és un gran exemple, no caldran lleis penals per recuperar la correcta convivència i per evitar la banalització d'uns delictes que estan reservats a les violències i agressions contra les dones que comporten una gravetat que desgraciadament existeix. Plantejar-ho com una guerra, encara que l'adjectivis, no ens durà enlloc, tot i que als polítics els proporcioni rèdits.
Una societat que ret culte al delicte com a única manera de control dels individus, que només té una barrera davant del precipici —el dret penal— és una societat a punt d'estimbar-se. Respecta el proïsme com a tu mateix. Valdria més recuperar aquesta vella norma i deixar el Codi Penal per al que va ser creat.