Temia aquest dia. El dia que sortís el "Joc de cartes" dedicat a un restaurant que no et pots perdre a Barcelona i que, en un principi, havia de ser un gastronòmic de barri. Ja quan el gravava em va deixar mala boca. Era la segona vegada que hi participava, però va ser molt pitjor que la primera, almenys en el que s'hi veu. I no perquè la primera vegada vaig guanyar i aquesta vegada no, sinó perquè la primera estava en un moment complicadíssim, estressant i dolorós de la meva vida, i igualment ho vaig donar tot. De fora pot semblar fàcil. En aquella primera ocasió, anava amb en Xavier Pellicer, el rei de les verdures, i el programa era un homenatge a la seva trajectòria. Sí, soc competitiva i a ningú no li agrada perdre. Però en aquesta segona ocasió, es nota pel meu to que hi havia altres coses darrere que no es veuen a l’objectiu. Deu ser la perimenopausa o que tinc els ovaris plens, però ja no soc aquella dona complaent que riu totes les gràcies. Podria explicar que aquesta competició comença molt abans que es faci el programa, per triar companys o temes, però —almenys jo— amb el pa de la gent no hi jugo.
El cuiner Carles Gaig es mereix tots els deus. Té l’edat del meu pare, i m’emociona per la seva vitalitat, el seu mestratge, la seva alegria de viure, la seva saviesa i el seu amor profund i real a la cuina catalana. La meva amistat amb la seva família, amb les seves filles, amb l’estupenda mestressa Fina Navarro i amb el gran i dolç cuiner Josep Armenteros té molts anys de criança i no hi ha pantalla que la pugui destruir. Els seus macarrons del cardenal em fan plorar, perquè són els únics que s’assemblen als que em feia la meva àvia. Cal recordar, però, que el que es veu a la tele és triat entre mil moments i és editat perquè hi hagi gols en pròpia porta. Marta, has quedat més retratada tu que jo, que reconec sense pudor que vaig de diva. Podria dir que sempre queda pitjor el que critica que el criticat. El vencedor sentimental va ser el meu bon amic David Seijas, amb un discurs sincer, que va saber jugar les cartes per caure bé a tothom, ja que la seva història vital ho mereix. Estic molt orgullosa d’ell perquè sé com li ha costat deixar de beure i continuar treballant en el món del vi.
El meu amor per la comunicació del vi sempre serà més gran que la ràbia que fa que es fiquin amb el teu tarannà
Aquest "Joc de cartes" ha sigut, sens dubte, el millor programa de la temporada, perquè els restaurants tenien molt de nivell. Però en comptes de jugar-ho tot al comodí amanit del cruixent d’una amanida, s’hauria pogut lloar que un restaurant amb tant de prestigi internacional com el Nobu —amb presència a cinquanta països, amb un xef mestre de xefs, com és Nobu Matsuhisa i soci de Robert De Niro— obrís les portes a les càmeres del programa. Les vistes a la ciutat de l’Hotel Nobu són increïbles i, fins i tot, l’espai va quedar disminuït. La crítica es va centrar més en el meu ego —un recurs ben fàcil— que en el restaurant. Com que va ser el primer a concursar, va semblar molt car; en canvi, al final veies que estava en línia amb els altres. El vaig triar per moltes coses, però la principal és que soc assessora vinícola de restaurants gastronòmics i hotels de luxe internacional, i t’asseguro que la repercussió, feina i prestigi internacional que té el Nobu arreu és única, excepcional i envejable. Precisament, el que sempre destaca és el que es té més ganes de rebaixar. El que em va impressionar més el primer cop que hi vaig anar és el savoir faire de la sala, a càrrec d’un intel·ligentíssim i preparadíssim Albert Regàs. Jove i molt professional, amb una gran experiència al Japó. És molt difícil portar una sala tan gran i exigent, amb un servei tan acurat de temperatures, de timings, d’ambient, de maridatges descontextualitzats utilitzant vins de km 0 per combinar amb una cuina provinent de tan lluny. Gràcies, Albert, al xef Rafa Peró i a tot l’equip per apostar per la meva professionalitat, i perdó perquè no s’hagi estat a l'altura de la vostra elegància. Hi ha gent que és poc agraïda al món, i el Nobu, que està sempre ple, ha estat molt generós en participar-hi. És sabut que són molts els restaurants que no hi volen anar i s’entén perfectament. El que em va decantar, sobretot, en la meva elecció, és que em va fer molta gràcia que l’Albert és el net d’Oriol Regàs, creador de la discoteca Bocaccio, del restaurant Via Veneto o del mític Up & Down, entre tantes coses. El meu avi també era un personatge potent a la ciutat, no pels vins, sinó per la via materna, més transversal. El meu iaio era el Vicenç Febrer, el "Lleó de Sants", del mateix carrer Vallespir, lluita lliure, vendre bicicletes, política, mediàtic… de qui he tret aquest caràcter tan excèntric, del qual no m’avergonyeixo!
El titular era influencers versus sommeliers. Aquest és l’últim capítol d'en Marc Ribas com a presentador, que serà substituït per l'Arnau París. Després d’haver fet un càsting exhaustiu, entre els quals també hi era una servidora, era lògic i orgànic que fos l’Arnau. Un regal enverinat, perquè qui guanya perd en tranquil·litat. Pija, creguda, prepotent… res que no m’hagin dit abans a les xarxes. Com sempre, vaig donar peixet pels meus haters. “Sants is the new Soho”, deia la meva samarreta d’Òscar León. Mentrestant, continuo experimentant amb la part líquida per acompanyar un xiitake ben cruixent. Perquè el meu amor per la comunicació del vi sempre serà més gran que la ràbia que fa que es fiquin amb el teu tarannà.