Lo prisma amb què mirem lo món pot deformar-lo. Guaiteu, si no, lo mapa mundi que fins ara donàvem per bo i que s'ha descobert que, sobretot, empetitia —oh, sorpresa!— los continents o països que el Primer Món vol menysprear. Hi ha mirades que no són innocents. Tampoc no m'ho ha semblat la manera amb què la pel·lícula Cronos aborda el tràgic atemptat de Barcelona, Cambrils i Alcanar (no mos oblidéssem d'esta població ebrenca on va començar tot). En dues hores se resumixen quatre dies d'intensa persecució policial, però hi falta molt de context per tindre més veracitat.
Pareix que l'errada del mapa mundi rau en la dificultat de transportar a la bidimensionalitat una realitat que és tridimensional. A Cronos també li passa: de la mateixa manera que canviar un mapa no canvia el món real, tampoc ocultar segons quina informació canvia els fets. I és llàstima, perquè s'ha perdut una oportunitat de fer alguna cosa més que entreteniment o un thriller. Som davant d'una reconstrucció dels fets detallada però asèptica. No és que no hi haja investigació —que s'esperaria—, és que hi ha oblits inexplicables.
Així, no s'hi esmenta per a res la demostrada i sospitosa connexió entre l'imam de Ripoll i el CNI, ni apareix per enlloc la proximitat del referèndum de l'1 d'octubre i el clima polític que vivia el país amb les mobilitzacions independentistes. Tampoc no se citen aquelles malèvoles declaracions en què l'exministre Margallo deia que a mitjan agost passarien coses a Catalunya, paraula, per cert —Catalunya—, que no recordo haver sentit gens durant l'estona que dura la cinta. L'aposta cinematogràfica és poc commovedora i només mostra la visió de les entranyes de la policia catalana, resseguint els seus plans fil per randa. Igualment, és de justícia que siga un reconeixement públic al treball dels Mossos, que van fer una tasca impecable aquell agost del 2017, com si es tractés d'una policia d'estat, mal que los pesés als cossos de seguretat espanyols. I aquella tasca també fou molt ben explicada per la cap de comunicació del cos d'aleshores, una Patrícia Plaja que a la pel·lícula apareix fugaçment fent un petit cameo durant la roda de premsa del Major Trapero i el Conseller Forn.
Los Mossos mereixen lo reconeixement. Ara bé, som davant d'una reconstrucció dels fets detallada però asèptica. No és que no hi haja investigació —que s'esperaria— és que hi ha oblits inexplicables
Si durant la projecció ja se't posa una mica la mosca darrere l'orella per l'excessiva complaença amb los gihadistes —sí, eren nascuts a Ripoll i parlaven català, però gihadistes al cap i a la fi—, no van fer cap favor al film les declaracions d'alguns dels seus protagonistes principals durant les entrevistes promocionals. Sembla que es vulga convertir l'atemptat en una lliçó moral per als ciutadans de la nostra nació, fins i tot intentant fer-mos sentir mig culpables que alguna cosa no vam fer bé del tot en matèria d'integració. I esta és una línia que s'acosta a una manipulació que com a país no hauríem d'estar disposats a acceptar.
Lo que podria vestir-se d'intent de respecte màxim a les víctimes acaba convertint-se en una presència seua gairebé nul·la —potser és buscada o demanada—, fet que amb lo contrapès del protagonisme excessiu dels terroristes i la seua família dixa la balança malparada. En este sentit, l'equilibri moral és de dubtosa credibilitat. L'atemptat és molt recent i calia ser agosarat per a abordar esta qüestió, amb una memòria encara tan latent i ferida i amb la comissió d'investigació encara en marxa, però la veritat és que els 118 minuts no aporten res de nou. És posar el retrovisor i aixecar acta. I tot embolicat amb un dubtós tel de suposada reconciliació.