L’espectacle protagonitzat aquests darrers temps per la ministra Irene Montero i els seus detractors, que els té a la dreta, a l’extrema dreta, al PSOE i al seu propi partit, és un exemple paradigmàtic de la banalització mediàtica de la política. Tot el sarau no té absolutament res a veure amb la protecció de les víctimes de la violència de gènere, sinó en la necessitat de cada actor polític de propagar la seva posició a força d’aixecar la veu perquè els mitjans de comunicació, especialment els afins, acabin de fer la feina. Tothom s’exclama per la crispació, però els polítics no es barallen, només necessiten exagerar les seves diferències i criden com ho fan a la muntanya els pastors als seus gossos per mantenir agrupat el propi ramat.

Aquesta setmana, el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, va reiterar la versió falsa de la infame tragèdia de Melilla per no haver de dimitir, però sobretot perquè la Guàrdia Civil, que és un poder fàctic de l’Estat, l’obliga a protegir els agents que van intervenir tan brutalment en comptes d’arrestar-los. Tanmateix, bona part dels mitjans, sobretot els audiovisuals, ens van entretenir més en el sainet posterior que hi va haver quan la ministra Irene Montero va acusar el PP de “fomentar la cultura de la violació”. Tot seguit el PP li va demanar la dimissió i la presidenta del Congrés va censurar la ministra. I a continuació i a l’endemà vam opinar tots sobre la ministra i sobre els seus detractors, sobre la insolidaritat dels ministres socialistes, sobre si s’havia excedit la presidenta de la cambra i sobre el que es pot i no es pot dir des de la tribuna d’un Parlament, amb la qual cosa, el fons de les qüestions, la violència de gènere i la tragèdia de Melilla, van quedar relegades de l’atenció mediàtica. No tots els mitjans són iguals, però alguns van fer un favor a Grande-Marlaska donant més importància a la baralla d’Irene Montero amb el món. Van preferir l’espectacle que denunciar la injustícia.

Tothom s’exclama per la crispació, però els polítics no es barallen, només necessiten exagerar les seves diferències i criden com ho fan a la muntanya els pastors als seus gossos per mantenir agrupat el propi ramat

Les estadístiques sobre la violència de gènere són estremidores. És un fenomen que requereix una reflexió de la societat i, per descomptat, una intervenció dels poders públics, però no només amb lleis. Sobretot amb polítiques socials, culturals i educatives. Des del Ministeri d’Igualtat, Irene Montero ha tirat endavant una llei que podríem considerar que està carregada de bones intencions per fer front a una part del problema, però que sembla redactada més des de la ideologia que des de la praxi jurídica, més si tenim en compte els jutges que tenim. Tot té una explicació. Al cap i a la fi, el Ministeri d’Igualtat és pràcticament l'únic terreny de joc que el PSOE ha deixat a Unidas Podemos per justificar la seva raó de ser i la seva presència a l’Executiu. A canvi d’empassar-se l’augment desmesurat de la despesa militar, les reverències als Borbons, els espionatges i la guerra bruta de l’Estat, el continu increment dels mecanismes de repressió de l’Estat i tants i tants gripaus, és lògic que Montero i Unidas Podemos centrin tot el seu esforç propagandístic primer en la llei contra la violència de gènere i ara en l’anomenada llei trans, que encara portarà més cua. No tenen cap altre peix per vendre.

L’anomenada llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI respon a una necessitat real de reconèixer i estendre els drets a persones que han patit i, de fet, continuen patint discriminació. En això hi ha una majoria, si més no parlamentària, que n’és favorable. El problema ve quan els grups polítics obliden l’objectiu principal per apropiar-se del copyright de la iniciativa i capitalitzar el benefici electoral que pugui generar. I en aquest sentit qui és més radical pot semblar el més compromès amb l’ampliació de drets i llibertats, quan no sempre coincideix. D’aquí ve la discrepància entre Unidas Podemos i el PSOE, que, si no es resol a temps, pot aturar el tràmit de la llei per temps indefinit i, per tant, mantenir la situació de desigualtat i injustícia que pateixen les persones trans i LGTBI. Era tan necessari per a la ministra apropiar-se de la bandera que ha volgut posar en una mateixa llei gais i lesbianes i trans, quan es tracta de problemàtiques ben diferents, com han posat en evidència diversos col·lectius afectats que han fet sentir la seva protesta.

A canvi d’empassar-se l’augment desmesurat de la despesa militar, les reverències als Borbons, els espionatges i la guerra bruta de l’Estat i tants i tants gripaus, és lògic que Montero i Unidas Podemos centrin tot el seu esforç propagandístic en el combat feminista i LGTBI; no tenen més peix per vendre

Efectivament, mai no es pot dir que una llei pel fet de ser més radical, sigui millor per a l’objectiu que es persegueix i ho han posat de manifest en aquest cas, a banda dels jutges, col·lectius professionals de metges, sobretot pediatres i psiquiatres. El text aprovat pel Consell de Ministres que va elaborar el Ministeri d’Igualtat preveu que nens i adolescents, als quals no se’ls considera prou madurs per votar fins que no tinguin 18 anys, puguin decidir canviar de gènere des dels 12 anys sense que intervingui cap professional sanitari. Consta que en els propers dies el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya expressarà públicament la seva preocupació, sobretot pel que fa a la protecció dels menors. Els pediatres recorden que l'adolescència és un període en què les persones poden tenir una certa indefinició i inseguretat sobre els rols sexuals i altres aspectes del desenvolupament personal, que, si no es tracten amb el rigor que correspon, els resultats poden ser molt negatius i irreversibles.

Ja fa temps que les esquerres són molt combatives amb temes culturals, feminisme, bicicletes, tramvies, drets LGTBI... i molt poc amb les coses de menjar, amb les qüestions econòmiques, de repartiment de la riquesa, com si ja no s’atrevissin a plantejar polítiques de canvi i d’emancipació social que aturin l’augment de les desigualtats i millorin les condicions de vida dels treballadors. Tan comunistes com eren abans!

Hem arribat a l’absurd que el PSOE ha presentat esmenes a un projecte de llei aprovat pel Consell de Ministres que presideix Pedro Sánchez. A partir d’ara tot el debat se centrarà no tant en el contingut de la llei, ni en els drets de les persones trans, sinó en el fet que el PSOE necessiti els vots del PP per tombar una iniciativa del seu soci de coalició. Unidas-Podemos ja acusa el PSOE de pretendre “retallar drets de la mà del PP”, i a continuació, si finalment no es posen d’acord PSOE i UP, la qüestió serà si Unidas Podemos trenca la coalició de govern, quelcom del que se’n parlarà i molt i molt, però sabent tothom que no passarà.

I una altra observació. Ja fa temps que les esquerres són molt combatives amb temes culturals, feminisme, bicicletes, tramvies, drets LGTBI... que són molt importants, però molt menys bel·ligerants amb les coses de menjar, amb les qüestions econòmiques i amb el repartiment de la riquesa, com si ja no s’atrevissin a plantejar polítiques de canvi i d’emancipació social, o que almenys aturin l’augment de les desigualtats i millorin les condicions de vida dels treballadors. Tan comunistes com eren!