En acabar el 2018, vaig escriure en aquest mateix diari que esperava que el 2019 fos un any menys injust que el que deixàvem enrere; ho deia per les preses i els presos polítics —en aquell moment en presó provisional que ja s’augurava com a perpètua— i ho feia extensiu a tothom i a totes les causes en les quals no deixem de lluitar.

Estaria bé no tenir res a escriure en aquest sentit i poder parlar d’altres coses, però el cert és que aquest any ha estat encara més ple d’injustícia que l’anterior. De fet ja ho té que quan la justícia està en entredit la injustícia campa sense fre, s’estén cada vegada més, s’engrosseix sense parar. El fet que no ens ho sembli depèn, d’una banda, de l’eficàcia de la propaganda i, de l’altra, de la nostra capacitat de mantenir-nos crítics davant dels fets i amb prou energia per seguir lluitant. Hi ha una cosa que el poder té molt clara: si aguanta prou temps una injustícia, aquesta s’acaba normalitzant. Especialment si amenaça amb grans mals, perquè tota atrocitat davant d’una de més grossa, encara que només sigui anunciada, esdevé petita o suportable; o el que anomenem tan convenientment, un mal menor.

No ens conformem amb un futur que no volem, no ens adaptem a les circumstàncies; és a les nostres mans imaginar el món que volem i caminar cap a ell

A mi em feia molta por a l’inici l’escomesa judicial contra el procés que ens acostuméssim a tenir preses i presos polítics, però estic molt contenta de veure com una part tan important de la ciutadania —fins i tot, encara que petita, d’aquella ciutadania que no vol la independència— se segueix revelant  contra la repressió de les llibertats democràtiques. Algunes i alguns a la Meridiana, altres al  Palau de la Música; algunes i alguns a tot arreu i cadascú allà on pot i  en la mesura que pot. Que ho centralitzi en les penes de presó no vol dir que no hi inclogui totes i tots els represaliats, de tantes maneres, no només les més evidents o les que s’han fet públiques. Però en aquesta extensió no incloc, evidentment, totes i tots aquells que s’autoexclouen d’espais i processos, assenyalant-ne els altres com a culpables per poder-se victimitzar davant de la impossibilitat  de conviure ni tan sols amb la idea del canvi, d’un futur diferent, d’una realitat perible a la qual estan agafats amb les dents tal com a una taula de salvació.

No ens conformem amb un futur que no volem, no ens adaptem a les circumstàncies; és a les nostres mans imaginar el món que volem i caminar cap a ell. Sí, fins i tot quan sembla que tot ens és en contra, també en la política, o en la feina, o en la vida personal. Res es guanya immediatament i només es perden els somnis que deixem de perseguir perquè llavors no els donem opció a que es converteixin en realitat. En aquest sentit —i tot i que espero i desitjo que també en molts d’altres—, el 2020 serà un any millor pel sol fet de ser un any més, i per tant per donar-nos temps per a aconseguir canvis. Ens convé no ser il·lusos, i no perdre de vista que al sistema social i polític on som se li acaba el temps, s’està esgotant i encara que els esgarips seran cada vegada més grossos, només seran això: les darreres fuetades d’una fera ferida de mort segura. Només depèn de nosaltres que duri més o menys, que no ens agafi amb el peu canviat.

Per una vida millor, en un país millor, en un món millor. Bon 2020.