Érem 6 en un cotxe ―de set places, ho especifico, no sigui que ens arribi en diferit una multa― i, ni tan sols, tots ens coneixíem. Hi va anar qui va poder de cada casa, cinc en aquest cas; acompanyats d’un munt d’encàrrecs de coneguts que van demanar que cridéssim també per elles i ells. Hi vam anar perquè s’hi havia d’anar i, com cada vegada, ho organitzem de la millor manera possible per compatibilitzar la vida que tenim amb la mobilització permanent i sostinguda que requereix la situació. Així funciona una bona part del poble català: pagant-nos-ho de la butxaca i traient-nos-ho de les costelles. La majoria anant i venint en un mateix dia perquè no podem allargar-ho, però no pensem deixar els presos sols. Totes i tots som ells i elles. Hi anem per ells i elles, per nosaltres i per les i els que no hi poden anar. Ho tenim molt clar i no pensem permetre que ningú dubti de la nostra fermesa i de la nostra determinació a seguir endavant amb el procés d’autodeterminació. A més entrebancs, més abusos i més vulneració de drets, més en som i més decidides i decidits estem.

No fruïm amb la situació, ni ens alimenten les escomeses, tenim feina i no poden deixar-la de fer, vivim de la nostra feina, no de la protesta; però no tenim més remei que assumir-la quan els mecanismes establerts en democràcia no són respectats. Volem votar i que es respectin les votacions; volem que els representats polítics no vagin a la presó per qüestions polítiques, volem que hi vagin per corrupció i males pràctiques. Tot el contrari del que passa a l’estat espanyol. Per molt que es vantin alguns que si ens podem manifestar és perquè és una democràcia, aquesta no és precisament una prova d'això. Quanta ignorància, o quanta mala fe; i no sé què és pitjor, si una cosa o l’altra.

Volem votar i que es respectin les votacions; volem que els representats polítics no vagin a la presó per qüestions polítiques, volem que hi vagin per corrupció i males pràctiques

A banda de l’absència de titulars, el que més m’ha cridat l’atenció han estat aquells mitjans que han ressaltat ―amb un punt d’incredulitat― l’absoluta normalitat amb què havia transcorregut la jornada. De fet, hi va haver algun incident greu, no recollit per tothom, però en general van ser de poca importància. A nosaltres mateixos ens van increpar recordant-nos que érem a Espanya ―cosa que tenim molt clara, i per tant era innecessària― i dues senyores que passejaven pel centre, gaudint de la tarda madrilenya, van desitjar-nos que vingués Vox a estomacar-nos. 

No va ser agradable, però tampoc perillós, encara que he de dir que ni jo, ni la resta de la colla, les teníem totes fins que vam arribar al Paseo del Prado. Em sembla que de la nostra banda ens preocupava com es podia cristal·litzar l’odi als i les catalanes que s’ha anat atiant sense miraments per no poques i pocs polítics amplificat per determinats mitjans de comunicació. De l’altra, suposo que de tant sentir parlar del “tumulto” i de la violència dels independentistes, els que sabien que s’havia de produir ―la majoria, mal informats, ni notícia tenien de la manifestació― potser pensaven que cremaríem Madrid. Estic molt contenta que no passés res, i no ho dic pels legionaris que vaig veure quan baixàvem per la Gran Via, sinó per la mirada dels policies ―especialment un en concret― que tallaven el carrer.

Sé que tenim ja molts dies inoblidables, però aquest en serà un segur; per nosaltres la Cibeles no tornarà a ser la mateixa. Ara bé, Espanya segueix decidida a estar d’esquena al procés, menystenint-lo i invisibilitzar-lo; comptant-lo i explicant-lo tan malament com poden per no reconèixer-nos, no només a nosaltres, sinó al mateix principi de diferència, de diversitat i de respecte a la llibertat de decidir qui i què vol ser cadascú. La democràcia espanyola necessita fer-se gran per poder deslliurar-se de les tuteles que la tenen presonera; i no només em refereixo als càrrecs vitalicis.