Parlo de la potent imatge del Parlament de Catalunya, només ple de dones. No hi he pogut anar i m'ha sabut molt de greu, perquè hi tinc moltes companyes i perquè les coses no són iguals mirades que viscudes.

Tot dones, quina por! Això és el que deuen haver pensat més d'un i potser més d'una, i n'hi haurà que fins i tot ja n'han fet un acudit, en els mateixos passadissos del Parlament. No tinc al cap la gent de Vox; així com a tothom ―vull dir els que no els voten― els espanten ells i elles, a mi m'espanta la bona gent demòcrata, suposadament, igualitària, també suposadament, i d'esquerres. Si més no per l'autoetiqueta que s'assignen. Sí, no em preocupa la dreta o les dretes, noves o velles, i el seu discurs del gènere, ni quan li posen feminisme liberal. Em preocupen tots i totes les que no diuen res i pensen el mateix o, en tot cas, actuen de la mateixa manera.

Les dones que hi han anat no necessiten la foto, necessiten la traducció d'aquest dia en mesures concretes i efectives, traduïdes en avançaments reals

És més, segons com, hauríem de felicitar-nos per la seva claredat, per la virulència de l'escomesa que fan contra els drets de les dones, contra els meus drets, perquè ara costarà més a la resta dissimular. Per això n'hi ha tants, també de partits polítics, que els neguitegen les proclames masclistes de la formació d’ultradreta. Mira que ja tenien controlat el tema! Tan tranquil·la com estava aquesta gran massa grisa ―i no ho dic en el millor sentit de la paraula, sinó en el sentit de tapada o no significada―, deixant que tot seguís igual, fent veure que els sap molt de greu, preocupant-se però no ocupant-se del tema, a no ser per impedir que res canviï.

Hi són a tot arreu, aquí a Catalunya, a Islàndia o a Timbuctu i són molt eficients. Hi són en els mateixos partits que avui s'han assegut al Parlament català per fer-ne un símbol d'igualtat de gènere. Hi són a les empreses, a les universitats, als carrers i a les cases de Catalunya i el món. Són els nostres companys, i algunes companyes, de tots els àmbits de la nostra vida, amb els que convivim per força o de grat, depèn de l'espai, i que diuen de manera més o menys directa que si les dones no tenim igualtat és perquè no volem, perquè no en sabem prou, perquè no lluitem prou o prou bé, perquè no sabem defensar-nos, ni a nosaltres mateixes ni els nostres drets, perquè no sabem a on anem o a on volem anar... I així és com es mantenen al marge entre el paternalisme i la superioritat del mascle d'ego inflat pel patriarcat que no pensa mai afrontar la pregunta de si és on és perquè s'ho ha guanyat o perquè li toca per quota. És a dir, perquè l'hi han regalat i l'hi segueixen regalant.

És un bon dia, i celebro la iniciativa del Parlament, però necessitem que no quedi en un símbol. Les dones que hi han anat no necessiten la foto, necessiten la traducció d'aquest dia en mesures concretes i efectives, traduïdes en avançaments reals. Ho necessitem totes les dones, som més de la meitat de la població, però ho necessita també el món. No esperin que digui que ho necessita el món per ser millor, ni més just, ni més res, ho necessita senzillament perquè si no, no és sostenible. No ho és la vida de les dones i si no és sostenible la vida de les dones, no ho serà la de ningú, no hi ha futur; per molt que hi hagi qui pensi que la discriminació pot durar molts anys més i que això només tindrà conseqüències, en tot cas, només per a les mateixes dones.