Vaig intentar seguir el debat d’investidura i no vaig poder. Bé, m’hi hauria pogut obligar, però em va semblar que m’espatllava els dos dies de vacances que em quedaven. Tot i això, el vaig anar escoltant a trossos. La màgia del Nadal s’esvaeix aviat i més encara quan l’has de compaginar amb un espectacle com el que es va produir a les Corts espanyoles. Cert és que la política no acostuma a portar bons regals, tant li fa que sigui Nadal o Reis, però, certament, darrerament en porta de pitjors.
De la impressió fragmentada que en vaig treure en va quedar, però, una idea clara, que no té a veure amb els continguts sinó amb les formes: Espanya s’ha trencat realment. I de quina manera es va fer evident amb els crits, insults i amenaces de tota mena ―en tuits afegits i amb espectacle al carrer― que es van poder veure en l’hemicicle per part d’una massa important de ses senyories! Potser si demà fallen dos vots no acabarà passant res, però si no és el cas, em sembla que les veurem fer molt grosses.
Que es prepari el PSOE, perquè ara s’ha convertit en un traïdor. I no pas en un traïdor qualsevol, s'ha convertit en un traïdor a Espanya
La dreta ja no té aturador, i entenc una bona part ―mai la més barroera― de la crescuda indignació d’aquests dies davant del gir del PSOE. Jo com ells pensava ―i encara ho penso― que el partit socialista donava suport una a una a totes les tesis de la dreta espanyola; n’ha donat tantes proves que no cal ni consultar l’hemeroteca. No només pel que fa a Catalunya, sinó també amb l’excusa de Catalunya, pel que fa al marc constitucional, a una determinada interpretació de la llei ―de fet, per a elles i ells, l’imperi de la llei― i al paper que han de jugar i de fet juguen a Espanya les instàncies jurídiques i administratives. Tot plegat, per aconseguir un sol objectiu: corregir tot allò que les urnes malmeten, és a dir, no deixar avançar res, no permetre res que contravingui l’herència franquista. Ha estat amb la defensa explícita del PSOE, o amb la seva carta blanca, que s’ha pogut tirar endavant en una democràcia formal un cop d’estat a la mateixa democràcia. D’altra manera, sense un dels principals partits en el terreny de joc polític, hauria estat impossible implantar el relat de normalitat democràtica davant la flagrant vulneració de la separació de poders, vulneració de tot tipus de drets i de la vulneració de la mateixa Constitució espanyola en qualsevol de les seves versions interpretatives.
Per tant, que es prepari el PSOE, perquè ara s’ha convertit en un traïdor. I no pas en un traïdor qualsevol, un traïdor a la veritat, o a la paraula o a la fe, res d’això, molt pitjor: a Espanya. Tant li fa que Pedro Sánchez fes un discurs no només del tot aigualit, sinó en el que ha seguit parlant ―entre moltes altres coses embolicades amb la bandera i la Constitució― de la violència dels catalans i catalanes i de la sacrosanta unitat territorial. Segons Fernando Aznar Ladrón de Guevara, l’inspector general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, una unitat, la d’Espanya, “indissoluble”, cosa que em permeto posar en dubte. I no ho dic per l’independentisme, sinó perquè n’hi ha que no saben ―més encara si ho diu un organisme internacional― què està fent ja i què farà encara més la pujada del nivell del mar amb les costes de tota la península Ibèrica, la nostra inclosa.