La permanent guerra del castellà contra les altres llengües oficials de l’Estat ve de lluny, però ha estat i ara torna a ser especialment cruenta amb el català. Aquest darrer aspecte pot ser que no sigui cert, però és la llengua que més sento perquè és la meva. La meva llengua és el català, però, de fet, tant el castellà com el català són les meves llengües, en el sentit que la meva competència en les dues és comparable i això que jo no he passat pel sistema d’immersió lingüística. No puc estar més contenta de parlar dues llengües en el sentit de tenir la capacitat d’entendre-la, parlar-la, llegir-la i escriure-la. A banda que, no siguem il·lusos, no podria viure a Catalunya només amb la meva llengua, perquè és imprescindible saber castellà. I si no, que ho demanin als i les immigrants d’altres parles.

Aquesta vocació plurilingüe, encara que en la majoria de casos es quedi en el bilingüisme, no és només meva, és molt catalana i gens espanyola, i d’aquí ve una bona part del problema.

El PSC ha pujat al carro dels unionistes, és a dir, de tots aquells que consideren la diferència un problema; s’ha unit als que no veuen riquesa sinó atac en la diversitat

La Constitució espanyola va recollir la “riquesa” de la diversitat lingüística de l’Estat només en el paper i malgrat donar cooficialitat al català i a altres llengües, cada una en el territori en què es parlava, España no ha deixat mai que aquestes llengües surtin del territori al qual estan circumscrites i molt menys ha contribuït al fet que la pluralitat de llengües de l’Estat es valori com una cosa positiva, ans al contrari. Al castellà qualsevol llengua li fa nosa, de fet, té molt poca confiança en la seva llengua i un principi de realitat fonamentat en la idea de considerar que el sol fet d’existir una llengua diferent a la castellana ―ja no direm res de parlar-la o ensenyar-la― és directament un atac a la seva existència. Aquesta premissa de partença en què s’embolcalla el castellà a l’estat espanyol fa que, en termes de llengües, no en pugui sortir res raonable, i tot sigui forassenyat.

Per això durant anys i panys ha estat impossible que el Parlament espanyol o al Senat es poguessin sentir amb normalitat les altres llengües de l’Estat i tampoc en la televisió nacional, sigui pública o privada, que tret de la lògica de la desconnexió territorial, tota la resta de la realitat espanyola que sortia i segueix sortint a tot tipus de canals sempre va precedida de la uniformització de la llengua castellana.

Davant d’aquest tipus d’imposició cultural, a Catalunya havíem aconseguit una bona convivència lingüística entre català i castellà, precisament gràcies a la feina feta a l’escola amb la immersió lingüística, que si bé no canviava quina era la llengua de cadascú, ens feia a tots i totes competents en ambdues; la qual cosa ha assegurat durant molt anys no només una bona convivència pacífica, sinó també igualar les oportunitats entre totes les ciutadanes i ciutadans de Catalunya en aquest aspecte.

Ara tot això ha explosionat i ho ha fet no només perquè els atacs dels de sempre s’han fet més crus, sinó perquè el PSC, com en tantes altres coses que tenen a veure amb els drets fonamentals i amb la democràcia, ha pujat al carro dels unionistes, és a dir, de tots aquells que consideren la diferència un problema. S’ha unit als que no veuen riquesa sinó atac en la diversitat. No sé què li queda al PSC. Sí, ja ens ho han dit ben clar: la defensa dels seus propis interessos, allò de la ciutadania i els problemes socials no els va bé ara. Estan de congrés.