De moment, no hi ha pas manera que Salvador Illa i jo ens posem d’acord. Llegia les seves paraules tan cofoies sobre el 40 congrés del PSOE i no podia de cap de les maneres arribar a la mateixa conclusió.

Certament, han mostrat una unitat de capçalera, especialment pel que fa als barons dissonants, que feia temps que no exhibien. Queda per veure quant de temps es mantindrà o podran dissimular, però, en tot cas, res de nou sota la capa del sol. I no ho dic només perquè les propostes siguin les mateixes de fa 5 anys ―ho he llegit i ho dono per bo―, sinó perquè el PSC és allà mateix on era just abans de començar aquest congrés. És a dir, perdent importància i significació, qui dia passa any empeny.

En canvi, Illa considera que “han sortit reforçats”, tot i que “els catalans ja tenien una posició important en el si del partit”. Si depassem el nombre de càrrecs ―on tampoc surten els números―, de què parlem? O, dit d’una altra manera: què és fonamental d’un bon posicionament? Mai he format part d’un partit polític i per això és potser que no ho sé i alguna cosa em grinyola.

Considero que algú m’haurà d’explicar com, tenint el PSC tan bona situació dins del partit, els interessos dels i les ciutadanes de Catalunya surten tan mal parats cada vegada que el PSOE governa a Espanya, fins i tot també quan el PSC ha governat simultàniament a Catalunya. No entraré ara en si és o no millor que quan ho fa el PP.

Com és possible que els i les votants del PSC que viuen, treballen i paguen impostos a Catalunya no rebin un tracte d’igualtat en relació amb la resta de votants del PSOE de l'estat espanyol?

Ni tan sols estic parlant del que passa amb el Tribunal de Comptes o amb Puigdemont, temes en els quals les contestes del fins fa res candidat a president de la Generalitat de Catalunya han deixat molt a desitjar des del punt de vista de la solidesa i fonamentació de la resposta. El “podria millorar” o s’ha de “retre comptes a la justícia”, és a dir, alguna cosa per no dir res o si més no res que en democràcia tingui un valor democràtic, en el sentit de construir i protegir la democràcia. Des de la meva perspectiva, l’únic possible.

Em refereixo a què ha passat amb l’aportació de l’Estat a Catalunya. No una aportació en el buit de l’existència i la discussió filosòfica, sinó a les faves contades que ens mostren els pressupostos de l’Estat i, el que és més important, l’execució final. Que s’hagi aconseguit que no es digui que “l’Estat ens roba” no vol dir que això no sigui veritat i, malgrat que no em posaré de part d'Isabel Díaz Ayuso, sí que he de dir que hi ha moltes maneres de robar a la ciutadania. De vegades, és a uns i a d’altres no; i en el cas dels i les ciutadanes que viuen i treballen i tributen a Catalunya això fa molt de temps que està més que demostrat. De vegades és a pràcticament a tothom, vull dir, independentment del territori que ocupes dins de l’Estat ―tret dels propietaris o els que estan en els consells d’administració o fan d’assessor després de ser polítics, com ens passa, a Espanya, amb el rebut de la llum―. Fins ara, perquè ja veurem què ens passa d’ara endavant amb la resta de rebuts. Certament, cobra qui cobra, però cal veure qui els ha posat en safata l’avinentesa.

Però tornem al punt central: com és possible que els i les votants del PSC que viuen, treballen i paguen impostos a Catalunya no rebin un tracte d’igualtat en relació amb la resta de votants del PSOE de l'estat espanyol? Per què els representants del PSC permeten que això passi i, el que és pitjor, neguin la major? Quan els seus i les seves mateixes votants els demanaran responsabilitats sobre aquest fet? De debò us està bé que cobrin el sou mentre ens anem empobrint, mentre les condicions materials d’existència són cada vegada pitjors per a capes més àmplies de la població?

Illa passarà a ser, si no passa res, al desembre, el nou secretari general del PSC. No crec que canviï res. Tant de bo m’equivoqui.