No esperava, no us enganyaré, que el discurs de Pedro Sánchez, el president del govern espanyol, m’agradés, però tampoc esperava que fos tan decebedor i menys encara tan ofensiu. Ara, ja ho té la poca traça, que volent denigrar l’altre, només et denigres a tu mateix. Si et poses a fer teatre, fes-lo del bo, i més encara al Liceu. Ja pot anar repetint el “som on som”, en català, tantes vegades com vulgui que l’únic que queda clar és que els discursos els fa a pedaços —sembla, pel que diuen, com la tesi doctoral— i, esclar, el resultat es ressent de la manca de consistència i del poc coneixement de base. De fet, això no és patrimoni del president del Govern d'Espanya, segurament el discurs li han escrit; és un signe, no pas un bon signe, dels temps que corren.

El seu “som on som” també ha deixat clar que no entén el català, per molt que li sembli que traduint-ho al castellà ja ho té tot arreglat. No, no és fàcil ni automàtic; se li escapen els matisos, se li escapa la cultura, se li escapa tot a qui té com a únic model possible l’espanyol i només li queda un sense sentit difícil d’empassar. Potser arribarà el dia en què entendran que no haver respectat com a Estat, a banda del castellà, les llengües oficials que recull la Constitució espanyola ha estat una pèrdua més gran per a ells que per als i les parlants d’aquestes altres llengües; malgrat l’ofegament a què ens han abocat. Però vaja, això, ara, no és central.

No desgranaré el seu discurs, només vull assenyalar que em sembla que em costaran d’oblidar les amenaces velades en les referències a la vida dels presos —el 9 ha estat omnipresent—, les de la resta de ciutadanes i ciutadans que estan en processos ja oberts, o els que se seguiran obrint, no compten. I, també, sobre els fons europeus. Ja sé que no es poden posar al mateix nivell una cosa i altra, però el nivell de simplificació del discurs ha estat aquest. 

No es pot ser més carrincló, no es pot tenir menys discurs polític que aquest i, sobretot, no es pot ser més estúpid si al segle XXI encara no s’ha entès que l’amor de mentida no només sabem que no ens serveix de res, sinó que hem après que és el parany que més ens esclavitza

I per descomptat, el que no vull obviar és el pitjor de tot, el paternalisme: tant en el to com en les paraules emprades. És cert que, potser perquè soc dona, el paternalisme el veig a venir de lluny, suposo que com moltes dones per experiència de vida. Ara, tampoc era difícil, en aquest cas, perquè des que han posat sobre la taula els indults, preveient la pedregada que els ve d’Europa, les declaracions d'Iceta i llla —i no només— ja ens han posat sobre avís de la generositat que estaven disposats a desplegar des de la seva autoatorgada superioritat moral.

Ens perdonen la vida, perquè són magnànims, perquè tenen la raó, però són bona gent i més ara amb la Covid-19, que se suposa que ens ha ensenyat una lliçó de vida a totes i tots. La lliçó que jo he après us asseguro que no és pas la que ells han après, per raó de gènere, de classe social, de país... Com es pot ser a aquestes altures un polític més tronat que una mala telenovel·la! És ben bé que has de vigilar què mires —i a les cadenes espanyoles, en conjunt, el panorama no és massa enllà.

Però la cirereta del discurs, en acabar: ens estimen. Doncs, no m’estimis, respecta’m. No es pot ser més carrincló, no es pot tenir menys discurs polític que aquest i, sobretot, no es pot ser més estúpid si al segle XXI encara no s’ha entès que l’amor de mentida no només sabem que no ens serveix de res, sinó que hem après que és el parany que més ens esclavitza. Jo sé on soc, president del govern, però vostè, i l'hi dic amb tot el respecte, no en té ni punyetera idea.