Llegeixo que el vicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias ha dit: “L'España del PP, Vox y Ciutadans no sumarà mai per a un govern tret que s’il·legalitzin partits”. I jo em pregunto: els cal? Si la referència implícita és al seu partit, ja els dic que no. I no només ho dic perquè Iglesias no tenia cap problema en entrar en un pacte amb PSOE i Ciutadans per arribar al govern just abans d’aconseguir-ho; sinó per tot el que ha passat des que ocupa el càrrec.

Temes gravíssims que són realment d’una profunditat ideològica cabdal els passen de puntetes —amb alguna declaració altisonant, per no perdre l’electorat— asseguts còmodament al càrrec. No cal que tinguin a veure amb Catalunya, deixem-ho en la monarquia, les llibertats en general —i dels cantants en particular— i l’exèrcit, només per començar, i sense entrar en temes econòmics. Direu que com tants d’altres i és cert, però quan aquesta postura s’adopta sota la bandera del canvi, de la lluita contra la desigualtat i els privilegis, les conseqüències són demolidores. El missatge que arriba —perquè així es transmet— és que la transformació no és possible, o costa molt malgrat que es lluiti per ella. Però el que passa és una cosa ben diferent, d’una gran perversitat: es passa de poder a voler. És a dir, a no voler. I és, precisament, en aquestes circumstàncies que la possibilitat de canvi s’esvaeix i realment es fa molt més difícil, per no dir impossible, el canvi cap a més igualtat, menys discriminació, més benestar... Queda en un somni segrestat en una mentida.

Forma part del joc polític espanyol exemplificar en el discurs unes distàncies que no són reals, si més no en allò que és fonamental, per tenir content el públic i per tenir cabuda en l’espai polític, alhora que s’evita que algú altre o algú més s’hi posi

El que defineix el privilegi en una societat com la nostra és poder triar, i Unidas Podemos i Catalunya en Comú-Podem han deixat clar el que han triat quan han arribat al poder. I no trien pas perquè Espanya canviï, al contrari, la refermen en el que és, la fan més forta. L’apuntalen en els moments que els seus adversaris polítics —que no pas contraris— no poden fer-ho.

De debò algú es pensa que Vox, PP i Ciutadans pateixen en aquestes circumstàncies? Gens ni mica. Tampoc el PSOE-PSC. Sens dubte, tant el PP, com Vox, com Ciutadans volen guanyar les eleccions, per això es presenten. I, certament, no és el mateix estar a una banda o altra de la barrera, per moltes raons, i no necessàriament només polítiques. N’hi ha d’empresarials, que no es poden menystenir, en el mateix moment que la política ha esdevingut un mode de vida bo —és a dir, per sobre de la mitjana nacional— de la majoria dels i les integrants dels partits. Tots, també el seu. Volen guanyar, com tots, però l'Espanya que volen PP, Vox i Ciutadans, per molts esgarips que facin en públic, saben que no està en perill ni amb el PSOE-PSC ni amb una formació com la que Iglesias lidera. Forma part del joc polític espanyol exemplificar en el discurs unes distàncies que no són reals, si més no en allò que és fonamental, per tenir content el públic i per tenir cabuda en l’espai polític, alhora que s’evita que algú altre o algú més s’hi posi. No cal ni allargar-se per intentar explicar-ho millor, Ada Colau i Manel Valls ho van deixar tan clar a Barcelona que ni inventat l’exemple podia ser millor.