Ara mateix, tinc una boira imprecisa sobre qui va guanyar diumenge un Oscar, tret del protagonista de la història que ve a continuació. D’aquesta edició dels Premis de l’Acadèmia, la del 2022, tothom recordarà el conflicte entre Chris Rock i Will Smith; no, rectifico: tothom recordarà el comportament de Will Smith. El primer, Rock, presentador de la gala, va fer ―suposo que era al guió― un acudit, al meu entendre poc afortunat, sobre l’alopècia de la dona de Smith, asseguda al seu costat; i el segon es va aixecar, no immediatament, perquè primer va riure ―és curiosa la doble reacció― i va clavar un mastegot a Chris Rock que el va fer anar de corcoll.

Will Smith, el Príncep de Bel Air, va tornar al seu seient i, a més a més, va escridassar el presentador amb un seguit d’insults, suposadament per defensar i/o protegir la ”seva” dona de qualsevol paraula futura per part de Rock. Però no s’acaba aquí. Encara va empitjorar més l’espectacle, perquè Will Smith va guanyar l’Oscar, de veritat, amb un “discurset” fent el pena en el qual va brindar al públic una mitja disculpa tan impresentable com tot el que havia fet fins al moment, i va acabar justificant la seva bogeria per “amor”. Un retrat del personatge impagable. I davant de tot el món.

Tan fàcil com hagués estat aixecar-se i marxar, a no ser que recollir l’Oscar sigui més important que la mateixa família de la qual va parlar entre llàgrimes, ja amb l’estatueta a la mà, i que aquesta, realment, ocupi un segon lloc. Tot plegat, deplorable, sexista a més no poder, del començament al final, però especialment violent, i d’això vull parlar. I no per abocar més reprovació sobre el comportament de l’actor de la que ja he expressat, sinó per l’aplaudiment del públic i la manca d’acció de l’Acadèmia que em deixa, encara, més perplexa. Els cops de puny i els insults tenen cabuda en un acte com aquest? Els aplaudiments, com s’han de llegir? I quin és el missatge que dona, la gran família del cinema, també amb el premi? Com és que van deixar que Will Smith el recollís després del que havia passat?

Estem massa acostumats, també nosaltres com a espectadors i espectadores, a normalitzar la resolució de conflictes a trets, cops de puny, invasions i qualsevol altre tipus de violència

Suposo que ningú s’esperava una cosa així ―de fet, els periodistes van demanar si tot plegat formava part del guió―, però això no justifica que se seguís amb normalitat i, per tant, normalitzant el que havia succeït. Per això no puc deixar de pensar que les mateixes pel·lícules que fan generen i marquen, alhora, la seva pauta moral i ètica, i també la nostra. Evidentment, tothom no és igual, però el context acaba tenint un gran pes.

El cinema és moltes coses, però és especialment violència, i no sé fins a quin punt estan tan acostumats ―tothom que hi treballa― a l’argumentari, o un dels argumentaris, dominant a la indústria, que un cop de puny no és res davant les armes de destrucció massiva a les quals ens tenen acostumats.

Hi ha massa pel·lícules, de fet moltes, en què és precisament la violència la que resol les coses. En un moment m’ha vingut al cap quants herois cinematogràfics veiem cada any que defensen la seva família ―és una bona manera de justificar la violència―, o el seu president, o el seu país, davant d’un perill, d’un atac, de qualsevol cosa que t’ofengui. Fins al punt que em sembla necessari recordar, una vegada i una altra, que només es tractava d’un acudit. Un acudit tan ocurrent com desafortunat perquè era sobre una persona amb una malaltia; però només un acudit.

La indústria no canviarà i els actors i actrius no deixaran de fer aquest tipus de pel·lícules, menys encara quan en tenen prou, després, fora de plató però també davant de la càmera, amb declarar-se defensors i defensores de la pau i de la no-violència. Ara, al meu entendre, la gala dels Oscar, com a tal, no pot deixar passar una cosa com aquesta. Estem massa acostumats, també nosaltres com a espectadors i espectadores, a normalitzar la resolució de conflictes a trets, cops de puny, invasions i qualsevol altre tipus de violència. Sort que en aquest cas els protagonistes de l’altercat no portaven armes! Ja us imagineu quin hauria estat el resultat.