Fa molts anys vaig llegir una novel·la en què la família reial anglesa havia de fer cua a l’oficina de l’atur perquè havien perdut la feina. No en recordo res més, ni tan sols títol o autor, que em sembla que era autora, i no tinc temps de buscar-la, tot i que no ha d’estar massa lluny d’on escric ara. Només tinc clar, o n'estic segura, que la vaig comprar perquè em seduïa que això passés. Fa molt que imagino, fins i tot anhelo, un món sense reines i reis. No m’agrada ni tan sols quan diuen el rei o la reina de la casa. I tampoc estic ni per prínceps ni per princeses.
M’he criat en una casa gens monàrquica, de fet, amb la meva iaia ens rèiem dia sí i dia també del Cametes; i, en canvi, no ens feia gens de gràcia quan deien del d’aquell moment, en Joan Carles, que era “campechano”. Per això, algú o altre sempre aprofitava per afegir, al seu nom, els rumors que per nosaltres eren la veritat que no volien que sabéssim. Històries que no podien ser més que això, perquè hi havia més periodistes que feien d’agents de premsa de la reialesa espanyola que no pas la seva feina. Rumors, esclar, que xocaven estrepitosament amb la imatge idíl·lica que es publicava a bombo i plateret.
El problema no és qui ha pagat la lluna de mel, el problema torna a ser que els privilegis de tot tipus dels que gaudeixen, a banda del nivell de vida, no són compatibles amb una societat ni amb un estat democràtic
Jo no vull la monarquia espanyola perquè siguin antipàtics o corruptes o perquè s’enriqueixin a la nostra esquena —o per qualsevol altra cosa que pugui enlletgir la seva conducta—, senzillament no vull la monarquia. No la vull per principi d’higiene democràtica; no la vull perquè vull un món, i lluito per ell, en el qual no hi hagi desigualtats entre persones per cap raó. I sé que en el nostre món n’hi ha moltes, però hem aconseguit treure dels papers oficials, de les lleis, totes les altres; tret de la desigualtat i, per tant, dels privilegis antidemocràtics que es reserven a la família reial espanyola. Ja ho té que costa més canviar els privilegis que lluitar contra la desigualtat. No en vull cap, de família reial; però menys encara vull la família reial espanyola, perquè la tinc posada a sobre de les meves llibertats i dels meus drets.
El problema no és en Joan Carles i no s’acaba amb ell, ni comença pas amb ell. El problema és la monarquia i, per tant, totes i tots. Es vol focalitzar en un arbre perquè no veiem la magnitud del bosc. Ja va passar amb el cas de l’Urdangarin; va tornar a passar quan Joan Carles va dimitir —bé, abdicar, en el seu fill—. Saben bé que la millor manera de regenerar-se com a institució és canviar de cara; tot i que, aquesta vegada, no sé si els ha sortit prou bé. Per això hi ha en el bàndol monàrquic veus que preguen, amb misericòrdia o sense, perquè el rei desaparegui —i no precisament marxant al Carib—. Jo vull tot el contrari. I no només perquè, i per petita que sigui l’escletxa, el que necessitem, democràticament parlant, és que el rei rendeixi comptes. I necessitem, ho faci o no, que qüestionem i canviem el sistema que no deixa que passi una cosa tan fonamental en democràcia com és que ningú estigui per sobre de la llei. Quantes vegades s’ha repetit això a Espanya darrerament per a altres menesters i com és que segueixen sense tenir idea del que això significa? I quan dic el rei, dic tots els reis i reines, i la família que els penja. El problema no és qui ha pagat la lluna de mel, el problema torna a ser que els privilegis de tot tipus dels que gaudeixen, a banda del nivell de vida, no són compatibles amb una societat ni amb un estat democràtic, i el que digui el contrari menteix vilment. A ningú més l’escandalitza, però no d’ara, que cap govern d’esquerres en tota la democràcia hagi posat en qüestió el paper de la monarquia en general i de la Casa Reial en concret? I només faltava ara la proposta de fireta que han fet els comuns. No sé què fa més vergonya!