El govern espanyol, després de l’anunci de fa set mesos del president Sánchez, posa en marxa el 024, un telèfon d’ajut per a la prevenció de la conducta suïcida. La ministra de Sanitat, Carolina Darias, ha presentat aquesta nova eina gratuïta que comença a funcionar aquest mateix 10 de maig amb abast nacional, gestionada per la Creu Roja. No és que no existís aquest tipus de servei, abans d’ara, però atès el canvi de lloc en l’agenda política de la salut emocional, s’estan redoblant ―és un dir― els esforços per millorar la vida de la població més enllà de només treballar des de la perspectiva de la salut física. Segons la ministra, comença un canvi de “paradigma” en el tractament dels suïcidis.

Cal tenir clar, però, que anem tard i malament, i no ho dic pas perquè no estigui bé que es posin en marxa noves iniciatives, sinó perquè espero que en aquesta nova embranzida no ens oblidem d’anar a les causes que porten la gent a voler acabar amb la seva vida. A no veure una altra sortida que no sigui l’autoliquidació.

Qui pensi que tot això és també o té a veure amb la covid-19 s’equivoca, i no és pas que els suïcidis no hagin augmentat des de l’any 2020 ―que sí que ho han fet i amb prou significació―, però hem de tenir molt i molt clar que aquest ja era un tema punyent abans de la pandèmia.

Hi ha molt de dolor en un suïcidi, tant de la persona que marxa com de les que queden, i això ja és prou motiu per desplegar tots els esforços possibles per proporcionar vies de sortida quan sembla que no n’hi ha cap

Que a les societats occidentals de ja fa temps el suïcidi sigui una de les primeres causes de mort ―la primera no natural a l’Estat―, vol dir que tenim entre mans alguna cosa que va més enllà de les circumstàncies particulars o la subjectivitat de les persones; i que, en tot cas, segur que va molt més enllà de les patologies i més encara de les assenyalades malalties mentals.

Durkheim, considerat un dels pares de la sociologia, ja parla a finals del segle XIX de la importància de tenir en compte les causes socials, que expliquen molt més del que pensem. La manera com vivim és també la causa principal de com morim, tant en els casos de mort voluntària com en la involuntària, per tant, sense treure protagonisme a la particularitat individual, a la pròpia visió subjectiva dels fets, hem de mirar també a la nostra vida col·lectiva, tant en allò que és material o físic com en el que no ho és.

Si no som capaços de depassar aquesta mirada reduccionista, de malaltia o problema psicològic ―sense menystenir aquesta perspectiva―, sobre les persones que decideixen marxar, no entendrem res del que està passant i menys encara podrem donar resposta, o, en tot cas, eines i alternatives, a aquelles persones que se’ls fa insostenible la vida.

Hi ha molt de dolor en un suïcidi, tant de la persona que marxa com de les que queden, i això ja és prou motiu per desplegar tots els esforços possibles per oferir alternatives, per proporcionar vies de sortida quan sembla que no n’hi ha cap. Això no vol pas dir que tinguem l’obligació de viure, sinó que ser lliure té més a veure amb la possibilitat de triar entre diferents opcions que no pas en només tenir-ne una.