A l’estat espanyol s’arriba gairebé al milió d’infectats, comptabilitzats, i la resta de països, principalment els veïns europeus que ens tenen més a prop —i segurament per això els fa més por la situació que aquí tenim—, se’n fan creus de com s’ha pogut arribar a aquesta xifra. És difícil no pensar que el virus a Espanya està del tot descontrolat i sense que això vulgui dir que no pot pas passar a altres llocs, certament hi ha peculiaritats del funcionament, del tarannà espanyol, que sens dubte ajuden a engrossir les llistes d’afectats i de morts.  

No estic en cap cas comparant espanyols i catalans —encara que les arrels culturals no siguin les mateixes i això imprimeixi diferències fàcilment reconeixibles—, perquè estic parlant de les conseqüències que té per a totes i tots nosaltres, els que vivim a Espanya, el tipus d’estructura organitzativa administrativa i especialment el tipus de valors que la fonamenten. L’Estat no el tenim, el patim. On s’és vist que el mateix estat que decreta que la mascareta és d’ús obligatori, no pas per estètica sinó com a primer element per evitar el contagi, apliqui a l’article un 21% d’IVA?

Esclar que és el mateix estat que va declarar que no va imposar l'obligatorietat de la mascareta abans perquè no n’hi havia, i el mateix que ara deixa que cadascú se la faci a casa.

La d’Espanya és una organització política, jurídica, econòmica i social que no deixa mai de treballar —malgrat que guanyi l’esquerra— pels poderosos

Aquesta cultura administrativa que tenim deixa una petja en el comportament de totes i tots, els gestors i les gestores i la ciutadania, que no ens ajuda mai, però menys encara en una pandèmia com aquesta. I no vull pas disculpar el comportament irresponsable d’una bona part de la ciutadania que per no poder seure a una terrassa fa cua al bosc o als centres comercials.

No penso que es pugui parlar de culpables, però sí les responsabilitats han d’estar clares. Tot i que també penso que no hi ha només una causa que expliqui el desori en la gestió de la pandèmia; i no sé pas —de fet penso que no— si algú les sap totes. Però de fet plou sobre mullat en un estat centralitzat que fa bandera molt més del passat que del futur; un estat on la singularitat dels fenòmens —o les situacions diferencials en comparació a Europa o al món— que s’hi produeixen es lliga, massa sovint, a factors com la situació geogràfica i el clima.

De fet, aquesta és una via de sortida fàcil, per inevitabilitat natural; més còmoda perquè bloqueja la crítica i evita haver de focalitzar el problema en l’organització social, política, econòmica i jurídica del país en qüestió, i per tant, en l'evidència palmària que cal una profunda renovació, de l’ordre establert. La d’Espanya és una organització política, jurídica, econòmica i social que no deixa mai de treballar —malgrat que guanyi l’esquerra— pels poderosos; per enriquir alguna persona o persones, sempre les o els mateixos, o si són nous, en tot cas, afins a algun partit en el poder. Després de tot, per això s’hi arriba, no?

No és pas ni befa, ni broma, ni cinisme; si no, de quina altra manera podem entendre els canvis en els discursos o les incongruències entre les paraules i els fets de fins i tot partits antisistema en el govern?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat