Ahir em van passar un missatge per Whatsapp amb una frase de Neus Català colpidora com totes les grans veritats. “Molta gent creu que lluitar és agafar una arma, però lluitar és unir-se per defensar una idea”. Això és el que ha passat amb el procés d’independència català, malgrat que les paraules amb què més es qualifica és amb desunió, fractura, trencament..., és a dir, tots els contraris a la paraula que el defineix.

La força del procés, allò que el manté encara viu malgrat les eleccions, els partits, la campanya política electoral i no electoral en contra seu, tot això no pot fer res davant una base que s’ha format persona a persona, diferents a més no poder, de tot tipus i manera, amb una idea comuna: ser lliures de decidir el país que volem tenir. Qui volem ser i com volen ser com a col·lectivitat. Encara que sembli el contrari, declarar la independència de Catalunya respecte d’Espanya és el menys important.

L’apoderament de la ciutadania de qualsevol indret és el que fa més por al poder, a tot tipus de poder, no només al polític, a l’econòmic, al social, al religiós, al judicial... perquè els deixa sense eines, si més no democràtiques, per mantenir la seva visió del món i, possiblement, per mantenir la seva situació de poder i l’estructura que l’ha fet possible.

L’apoderament de la ciutadania de qualsevol indret és el que fa més por al poder, perquè els deixa sense eines

Una de les lletanies sostingudes d’aquest procés d’independència, bé, dels que no hi estan a favor, és que som un ramat de xais als quals es governa des de l’ANC, des d’Òmnium, des del Govern, des dels partits, des dels CDR, des de les escoles i des de TV3. Segur que encara em deixo algun agent en aquesta construcció, perquè he intentat anar resseguint la lògica de les imputacions en processos judicials per treure’n l’entrellat.

A manca d’un cap pensant i únic del procés, que volen que sigui Puigdemont però se’ls escapa, han anat identificant les cúpules de cada una de les institucions anomenades i els han penjat el mort; tret del cas dels CDR, en el qual ho han fet arbitràriament i els ha tocat, principalment, a la Tamara i a l’Adrià. 

El més fàcil de veure en aquest procediment de persecució és la venjança i el càstig; però hi ha tres coses encara més importants. D’una banda, invisibilitzar el que realment passa; l’abast i la naturalesa del moviment. De l’altra, la necessitat d’identificar jerarquies que permetin pensar en un escapçament del moviment. I la tercera, i més esfereïdora, la negació de la possibilitat que els ciutadans i ciutadanes d’aquest país tinguem veu i vot propi, a partir del criteri construït autònomament resultat de l’anàlisi crítica del que passa al nostre voltant i del que volem que passi.

Aquesta capacitat crítica, però, no se’ns acaba amb aquells partits que estan en contra de la independència, la tenim també davant els que hi estan a favor. Aquesta és l’única manera de no perdre el nostre poder; i la nostra eina de lluita tinc molt clar ―gràcies Neus― que és estar unides i units. Amb o sense vosaltres, ho farem.