Corre per la xarxa un acudit en què la pregunta més difícil de la selectivitat és la que va sobre identificar les fases del desconfinament decretades per l’estat espanyol. La broma és fàcil, però el tema s’ho val. No diré que les coses es podien haver fet millor perquè és obvi, i no ho dic en el sentit que sempre tot es pot millorar. El que sí que diré és que les coses es podien haver fet bé, mínimament bé: coherentment i amb transparència. Transparència sense cap tipus d’adjectiu, perquè si en porta, ja no ho pot ser de veritat: de transparència només n’hi ha o no n’hi ha.

Per això, quan veig fotos de les aglomeracions durant la desescalada en zones de fase 0 o 0,5, no m’és tan fàcil culpar només la ciutadania de la manca de consciència que requereix la situació. A banda de tenir clara la necessitat imperiosa de sortir de casa per a alguns i algunes o, en tot cas, de poder sentir-se mínimament lliures amb la il·lusió que, en aquest sentit, proporciona la llibertat de moviment.

Per començar, és difícil interioritzar i respectar la norma si no pots posar confiança en qui dissenya les directrius. I no ho dic pas en els termes que està fent servir el PP respecte de la “mania” del govern a la comunitat madrilenya —fal·làcia com n'hi ha poques—, no només perquè a causa de no voler assenyalar-la com a focus al principi de l’epidèmia hem arribat a on hem arribat en el conjunt del territori espanyol, sinó perquè estic segura que hi ha raons objectives perquè sigui precisament aquesta comunitat tan durament castigada la que s’hagi de prendre amb més calma el desconfinament. Tot i que he de dir que si no és així, igualment ha valgut la pena veure el barri de Salamanca sortir al  carrer a protestar.

Espero que sapiguem aviat qui són els membres del comitè fantasma, no podem deixar que qualsevol jugui amb la nostra salut i amb la nostra vida

Ara bé, com es pot, en cap cas, i menys en democràcia, tenir confiança i fer teves unes normes que no saps qui dicta i per què les dicta —encara que algú les comuniqui—  perquè no tens ni idea en base a quins criteris s’han pres. A més, explicades amb tanta vacil·lació, amb tan poca claredat; tant en la defensa de la seva idoneïtat com en la seva aplicació. No hi ha res pitjor que pensar que les coses són improvisades, o que no tenen un criteri clar al darrere o que el que les explica i/o el responsable de les mateixes no és prou competent en la matèria. Tot, i encara més, el que ens passa pel cap quan veiem el govern espanyol —sigui qui sigui, fins i tot encara que no hi siguin els cossos de seguretat de l’Estat— comunicar-nos què s’ha de fer i quines són les mesures preses. No és pas casualitat que Pedro Sánchez sigui l’únic president europeu que no ha tret rèdit polític —si hem de fer cas de les enquestes de popularitat— de la lluita contra la Covid-19.

Amb això ja n’hi hauria prou, però, a més a més, s’hi ha d’afegir en el cas de l’estat espanyol l’opacitat recalcitrant, fins i tot, defensada com a desitjable i bona per part del govern en la gestió de la crisi. Dir que no es pot fer públic el nom del comitè d’experts que assessoren i, per tant, suposadament dicten les normes per a la desescalada del confinament per protegir-los, és, a banda d’il·legal, tan ridícul que es converteix en un insult a la ciutadania i al mateix comitè. Precisament, de qualsevol comitè assessor el primer que es publiquen són els noms i cognoms dels integrants perquè és la seva fama i reputació professional el que avala el seu consell i per tant, també, el diagnòstic fet i les mesures proposades. Alhora és d’obligació en democràcia publicar-ne el nom per poder controlar interessos de grups o col·lectius determinats i/o la manca de competència dels integrants per emetre segons quins dictàmens. Espero que sapiguem aviat qui són els membres del comitè fantasma, no podem deixar que qualsevol jugui amb la nostra salut i amb la nostra vida. Tot i que, coneixent la democràcia espanyola, la cosa pot anar de no saber-ho a saber que no n’hi ha; o que ens diguin, per separat o tot alhora, una mentida i tot segueixi igual.