Fa uns dies em va indignar que el ministre Salvador Illa trobés normal saltar-se les normes que ell mateix imposa a la ciutadania. Ara Fernando Simón posa encara més baix, si era possible, el llistó, fent mofa sexual de les infermeres.
Té nassos, per no dir una altra cosa, que el ministre de Sanitat en un país en plena pandèmia, que a més té els pitjors resultats en la comparació entre països, de morts i infectats, que demana normes de compliment obligatori a la ciutadania que impliquen sacrificis importants, i no només econòmics, se’n vagi de festa.
Algú dirà: també té dret a divertir-se. Sí, és clar, no em sembla el millor, però poder-ho fer, ho pot fer; això sí, complint les normes com tothom. És més, no com tothom: abans que ningú i millor que ningú. Tot el contrari del que ha fet. A més ho ha intentat dissimular, cosa que encara és pitjor, fent veure que les coses no eren el que semblaven per acabar demanant disculpes d’uns fets que no es poden disculpar de cap de les maneres perquè els fa precisament qui els fa.
Els seus actes i les seves paraules mostren clarament quin és el seu sistema de valors i, amb tot el que això implica, és impossible que la seva sigui una feina ben feta
Però, ha passat alguna cosa? Res, a banda de donar-nos la raó a la ciutadania, a la nostra protesta i indignació, com si fóssim nens i nenes de tres anys als quals cal tenir contents i enganyats. Només faltaria que a Espanya dimitís algun ministre per una qüestió ètica. Això no es porta. Els partits acumulen disculpes, si cal —i de vegades ni això—, i demanen explicacions, però mai, o rarament, això implica assumir les responsabilitats. I així ens va. Vull dir, així ens va de malament a la ciutadania i per doble motiu. Perquè no passa res, perquè fets greus no tenen conseqüències i, per tant, el missatge és que això és can Pixa. I d'altra banda, perquè la desesperació i la crispació social, de la qual ja en tenim grans dosis, també s’alimenten d’aquests exemples deplorables.
Illa ho va solucionar, o això li va semblar a ell i al seu partit i al govern, donant explicacions, i ara ell les espera, de fet les demana, per part de Simón; i tot fa suposar que, siguin les que siguin, tot quedarà arreglat i qualificat de mal moment. Al meu entendre no hi ha explicacions que valguin, no em satisfaran en cap dels termes en què les expressi, perquè ha deixat ben clar de la manera més gratuïta possible què són les infermeres —i per extensió, totes les dones— per ell. I perquè, no pot ser més greu, ocupa el càrrec que ocupa i en un context d’epidèmia com el que tenim.
Hi haurà qui es pensi que es pot deslligar la tasca professional —d’ambdós, i de tothom amb responsabilitats— davant la pandèmia d’aquestes relliscades, o errors o bromes o ximpleries; però el cert és que és tot el contrari.
No es pot, perquè els seus actes i les seves paraules mostren clarament quin és el seu sistema de valors i, amb tot el que això implica, és impossible que la seva sigui una feina ben feta. No el sistema de valors que diuen que tenen, el que intenten mostrar davant de la ciutadania quan els convé, sinó el que realment tenen i, per tant, el que guia totes les decisions que prenen. A banda, però, que ens cal acabar de saber, a la llum del seu comportament, si són brètols o capsigranys; perquè encara que el resultat dels seus actes pugui ser el mateix, no ho és pas el posicionament de partença i per tant, tampoc la implicació que tenen els fets.