Ja està i he de dir que, amb tot, encara tindrem sort: no es pot jugar amb qui no vol jugar amb tu. No es pot jugar amb qui només se t’acosta per prendre’t la pilota o per dir que el camp és seu o que és ell qui marca i marcarà les regles del joc d’ara endavant. Val més que s’ho faci sol, perquè, en tot cas, en sortirem escaldats.

L’anunci que el COE ha retirat la candidatura per als Jocs d’Hivern del 2030 no és pas una bona notícia; tot i que, en el meu cas, encara no havia decidit si aquests Jocs eren o no una bona iniciativa. Entesa bona com a sinònim de bona per al territori, per al país i per al conjunt de la ciutadania. Hi havia massa soroll interessat al voltant!

Ara bé, des del primer moment que Lambán, el president del govern d’Aragó, hi va posar el nas —que en el seu cas és sempre la pota— amb el posat pretensiós, d’aquell, a més a més, que acostuma a guanyar sense raó, quan roba, quan s’imposa per la força dels amics d’Estat o no, o, en tot cas, guanya perquè si es va contra Catalunya, tot està permès, ja sabia que no aniríem pas bé.

La manera de presentar-se i d’estar al món d’Espanya i Catalunya no és la mateixa, i això, sense cap mena de dubte, afeblia i molt la competitivitat de la proposta que s’hagués pogut presentar

No és només una qüestió d’orgull, de greuge o de qualsevol altre tipus d’ofensa davant de la tutela que ens imposa l’estat espanyol directament o indirectament; és perquè la iniciativa no permetia —el projecte era català de soca-rel— l’entesa. No era possible, per moltes raons. La principal és que difícilment els valors de la candidatura podien ser compartits, atesa la història recent i no recent que ens acompanya en l’esdevenir de país; tant del gran com del petit. La manera de presentar-se i d’estar al món d’Espanya i Catalunya no és la mateixa —ni millor ni pitjor, però sí diferent—, i això, sense cap mena de dubte, afeblia i molt la competitivitat de la proposta que s’hagués pogut presentar.

Ara bé, Lambán s’ha sortit amb la seva, amb Jocs o sense, perquè, de fet, el tema principal era que Catalunya no tingués uns Jocs. Molt trist, però val més ser així de clar: estalvia, al final, temps i diners. I això, malgrat ser cert, no està pas exempt de desencís i un punt d’amargor. Ja veurem si a sobre no tenim sorpresa, per al 30 o per al 34!

Tanmateix, que les autoritats pertinents —tant el COE, Comitè Olímpic Espanyol, com el ministre ICETA, i de passada, el govern en pes— hagin fet un paper tan galdós, no per possible, probable i esperable és menys deplorable. D’Iceta ja sabíem —o almenys ho diuen, tot i que no sé del cert que sigui així— que l’esport no va amb ell, més enllà potser del ball de competició; però, de jugar, ha mostrat, anys i anys, que en sap, i molt! No crec que hagi canviat en això, no penso que hagi deixat de fer-ho; només, una vegada més, ha deixat clar a favor de qui juga, i no és pas del territori del qual treu els vots. Esclar que per això és ministre.