El 14 de març de l’any 2020, que ara sembla molt i molt lluny, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va decretar un estat d’alarma que ens va tancar (a la majoria) a casa. Ara potser ens sembla que el que ha passat aquests dos anys ha estat normal, però és precisament tot el contrari. Per molt que el concepte de nova normalitat fes furor i enganxés tants adeptes.

Si la por i la mascareta ens deixen respirar, veurem que necessitem, malgrat la voràgine de l’actualitat en què vivim, reflexionar sobre el període i totes les seves conseqüències. Encara que només sigui perquè no es converteixi en un forat negre. No sé si hem après alguna cosa, o si cadascú n’ha après una de diferent, però col·lectivament s’ha de fer un balanç veraç del que ha passat, començant pel nombre de morts i passant pels efectes en la salut mental i fins a arribar a l’economia que ha deixat la covid-19 a les nostres vides.

És sa, i imprescindible en democràcia, avaluar les decisions, per molt que aquestes siguin d’emergència. La bona governança no es pot permetre no donar explicacions a la ciutadania 

El govern, l’administració del país, ens ho deu i no els hauríem de deixar passar de puntetes sobre les decisions que han pres. És la nostra vida la que està en joc, i no ho dic en un sentit figurat i prou i tampoc he equivocat el temps verbal. És sa, i imprescindible en democràcia, avaluar les decisions, per molt que aquestes siguin d’emergència. La bona governança no es pot permetre no donar explicacions a la ciutadania sobre temes importantíssims, i no parlo només de la família reial. Totes les explicacions que calgui i del tipus que siguin, sempre que estiguin alineades amb els fets i la transparència, la qual ha d’obligar els càrrecs públics i la qual sembla que a l’estat espanyol ni se l’espera, menys se la reclama i ningú la considera imprescindible. No cal que m’esplaï amb el que passa amb les comissions d’investigació al govern del regne.

Certament, tinc un posicionament crític sobre moltes de les mesures que s’han pres, però això no vol dir pas que tingui raó. De fet, m’agradaria no tenir-la, però els interrogants són més que pertinents ―sempre ho són― i les dades divergeixen massa entre països perquè no en fem una anàlisi rigorosa. Qui no ho vulgui prendre per aquesta banda ha de tenir clar que, en qualsevol cas, si tot s’ha fet bé ―o bé no es podia fer una altra cosa―, cal que coneguem el protocol que n’ha resultat i la seva avaluació per si ens tornem a trobar en unes circumstàncies iguals o semblants.

Les paraules són importants, determinen la realitat, i em sembla que és especialment significatiu que es declarés un estat d’alarma que, segurament, tot i que tampoc ho sé, devia estar justificat al començament pel desconeixement de l’embat. Ara, un dels grans problemes ha estat, precisament, que en ple segle XXI ―i amb tot el coneixement de què disposem― no hem estat capaços de deixar d’actuar des de l’alarma i passar a fer-ho des de la reflexió fonamentada.