La tertúlia d’aquest dilluns al matí a cal Basté ha deixat ben clar el lloc que els partits d’esquerres espanyols deixen ―és a dir, no deixen― a la democràcia en la realitat de la seva pràctica política diària; més enllà dels discursos, assajats i apresos, de campanya. Especialment memorable la intervenció telefònica de José Zaragoza, fugint d’estudi amb l’argument que això no importa a la gent. De fet, pot ser que fins i tot es compleixi aquesta màxima per a una part de la població ―espero i desitjo que no per a les seves i els seus votants―, però, sense dubte, a ell i al seu partit sí que els hauria d’importar; i molt.
El tema en qüestió, la decisió que ha pres Meritxell Batet, la presidenta del Congrés, de fer fora l’ara exdiputat d’Unidas Podemos Alberto Rodríguez, a requeriment del jutge Marchena. Un requeriment que no ha estat secundat ―és a dir, no compartit el criteri― per la Mesa del Congrés i pels lletrats de la cambra. Per tant, el dubte, del tot pertinent, i la decisió de Batet, del tot reprovable. Només cal pensar o repassar quines són les seves obligacions atès el lloc que ocupa. La separació de poders no pot ser esgrimida com la justificació per a la invasió de competències o per a la inhibició de responsabilitats. L’imperi de la llei no té cabuda en la democràcia; però, esclar, si la dones per bona una vegada ―i en aquests darrers anys, respecte de la unitad d'Espanya, ha estat la pauta―, ja no pots sortir d’aquest parany.
No negaré que els partits es presentin per guanyar eleccions, però si les idees s’han de modular per no perdre vots, el sistema es perverteix
Això és també el que els ha passat a Unidas Podemos en aquest cas concret i ja els va passar amb el cas català; tot i que certament amb més anades i vingudes que no pas els seus socis de govern. A la taula de l’estudi ―potser en sentit figurat―, Pablo Iglesias, que abans de la picabaralla amb Zaragoza ―que ha fet bo el seu discurs― ha emès una queixa dissonant ―si més no a les meves orelles― sobre els vots que el seu partit “va perdre” per fer costat als independentistes en el contenciós jurídic amb l’Estat.
No negaré que els partits es presentin per guanyar eleccions, i això depèn dels vots, però si les idees s’han de modular per no perdre vots, el sistema es perverteix, si més no pel que fa al guany de la ciutadania en el procés de representació política i govern democràtic. Jo diria a Pablo Iglesias que la indefinició, jugar a dues bandes i, especialment, trair els principis fa perdre vots, però és possible que això sigui només al meu entendre. Després de tot, el politòleg és ell i no pas jo, però espero i desitjo que el cas Valls-Colau els ho hagi deixat ben clar. Ara que el diputat en qüestió hagi dimitit, també.
Però vaja, després de tants i tants exemples i tan clars, em sembla que el problema el tinc jo i no pas ells. Soc jo la que acabo decebuda una i una altra vegada, perquè sempre tinc l’esperança que en algun moment algú pensarà més enllà del curt termini, més enllà de la seva cadira o de la possibilitat futura de tenir-la. I això no ho tapa que ara traspassin la polèmica a la reforma del mercat laboral o a qualsevol altre tema de programa.