Realment hi ha personatges curiosos, i no es pot negar que l’Ada Colau n’és un d’aquests. La vaig conèixer a la ràdio quan sortia el seu nom a tot arreu, lligat a la defensa del dret a l’habitatge, i no entenia perquè no notava cap tipus de feeling per part meva cap a la seva persona,  quan estava d’acord amb la majoria de coses que deia. Em passava cada vegada que coincidíem; ella no es deu pas recordar de mi, jo sí. I no ho recordo pas perquè s’hagi fet famosa ni perquè sigui l’alcaldessa de Barcelona, sinó per la insatisfacció personal que em generava cada trobada, davant la meva pròpia manca de capacitat explicatòria del perquè de la meva prevenció.

Del cert que no m’ho estic pas inventant, perquè em convingui ara, —en vaig parlar en més d’una ocasió en el seu moment—,  davant la deriva del personatge. No m’imaginava que Ada Colau prendria aquest rumb —de fet, m’hagués agradat que no passés—, i voldria poder parlar d’ella en termes elogiosos. Certament la creia quan deia que no volia entrar en política i recordo com reia de mi una altra tertuliana, evidentment, molt més llesta que jo.

Però no és pas aquest el tema clau, tothom pot canviar d’idea, només faltaria, i precisament l’entrada en política per revolucionar el panorama des de la meva perspectiva era molt positiva. Però és clar, una cosa és l’anunci i l’altra el producte real. Talment com hem après de la publicitat. Colau no té res de revolucionària, de fet és més carca que carca; això sí, disfressada de totes les aparences que tenen algun reclam de realitat transgressora.

Però en tot cas, la qüestió és d’on partia i en nom de què va entrar en política, a banda de l’adscripció ideològica —ja només suposada—, del partit que representa. La degradació de l’ideari democràtic de Colau ha arribat a un extrem que no és que sigui preocupant sinó que és directament perillosa. Ja vaig escriure en el seu moment que Manel Valls,  el passavolant per excel·lència de la política,  va fer una jugada mestra perquè sabia que Ada Colau era la millor garant del món que ell defensava. Us recordo, en aquell moment, sota la bandera de Ciutadans i després d’una campanya memorable contra l’alcaldessa Colau.

Si a algú encara li quedava algun dubte, ara Colau ja ho ha deixat ben clar, fent gala, a més a més, de la inhibició que la caracteritza: votar és una ximpleria.  Suposo que votar sí que s’ha de fer quan ha de renovar càrrec ella, no sé si ho ha aclarit. Potser encara ens sorprèn amb algun missatge curt i adient al clima comunicatiu actual en el qual assenyali quines són les bones i quines les dolentes. Em refereixo a les votacions. De moment ja ha deixat clar que  el referèndum que ella defensava amb un doble sí, és d’aquestes últimes.  

L’argumentació de manual populista i demagògic del tipus “amb la de coses importants que hi ha a la vida”,  “amb tot el que està passant”, no deixa lloc a dubtes. Valls ho va veure clar,  i, qui malgrat tot, segueixi sense veure-ho així,  és que li deu convenir molt.