No és la primera vegada que Foment del Treball la fa grossa en temes de política, no per res, cadascú que pensi i voti a qui vulgui, però certament la credibilitat i la confiança de la població catalana respecte de l’empresariat no pot estar en hores més baixes. Els hi va el prestigi. I no pas per una qüestió de dialèctica antagònica de classes, sembla que ja no es porta la lluita burgesia-proletariat, sinó perquè aquests ―si més no en la seva representació oficial― no poden anar ja més en contra del seu propi negoci. O potser sí, ja ho veurem.

Ahir a la nit es donaven els premis Carles Ferrer Salat i a La Moncloa van decidir que el president de la Generalitat, el Molt Honorable, Joaquim Torra i Pla no fes el tancament de l’acte. Es veu que els van trucar de Madrid ―no sé ben bé com ha anat, ells ho diran o explicaran una altra cosa―, però la qüestió és que Foment del Treball ha plantat Torra. Sospito que l’al·legat final del seu judici ha deixat tan clar que és un Molt Honorable President de la Generalitat que a Madrid els ha pogut la necessitat d’aconseguir menystenir-lo i invisibilitzar-lo encara que sigui així. Els diaris ja diuen el contrari, no fos cas que se sabés massa bé el que passa i les espanyoles i espanyols comencessin a adonar-se que el govern que s’està preparant no pot ser progressista ni per equivocació; en tot cas més enllà de l’autoetiqueta que s’autoimposin. No entenc tampoc com és que la resta d’autoritats de la Generalitat no ha declinat la invitació, espero que això també ho expliqui, amb fonament, algú.

El tall de la frontera o els talls d’autopista no són el problema; el que és una veritable sagnia per a l’economia catalana és el tracte que rep Catalunya, any rere any, de l’estat espanyol

Qui vulgui que em contradigui si cal, però no és molt estrany fer fora de l’acte el president de la Generalitat i fer els honors a un ministre o ministra en funcions, d’un govern en funcions, d’un estat que t’ha negat a esquerra i a dreta el corredor mediterrani que tant necessiten les empreses per seguir sent o per no deixar de ser competitives? Com us pot estranyar que ens diguin que no i que ens segueixin dient que no si les i els empresaris us comporteu com xaiets davant la negació de les inversions de tot tipus, però especialment en infraestructures del territori en què desenvolupeu l’activitat? Que no sabeu què passa amb els ports i amb els aeroports? Si encara el comportament de l’estat espanyol respongués només, i ja seria prou greu, a l’arbitrarietat més absoluta, podríeu tenir una excusa, però que no heu vist L’escopeta nacional? Berlanga no podia retratar-ho millor, i no era ni català. Que no n’hi ha molts i moltes, menys, de vosaltres que fa generacions que les vostres famílies expliquen el mateix de les seves experiències a la capital del regne? Des d’aquí sento el riure dels empresaris de la resta de l’estat espanyol per la contribució desinteressada que feu perquè els seus negocis vagin millor, que no vol dir, necessàriament, bé.  

El tall de la frontera o els talls d’autopista no són el problema, i entenc que puntualment puguin suposar pèrdues, el que és una veritable sagnia per a l’economia catalana és el tracte que rep Catalunya, any rere any, de l’estat espanyol. M’agradaria saber si a les escoles de negocis ho expliquen això o és que us tenen del tot adoctrinats! M’he de treure el barret davant la força que té la defensa de la pàtria espanyola que fins i tot anul·la la raó; en aquest cas la raó econòmica, motor cabdal, si més no en l’estereotip acceptat, de l’ànima de l’empresariat. De fet, em ve al cap un molt mal acudit: si el corredor mediterrani existís, no us hauríeu de preocupar gens, o molt menys,  pel que passi o deixi de passar a les carreteres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat