Ahir el Govern de la Generalitat anunciava que el XXXIII Premi Internacional Catalunya és per a Judith Butler, una pensadora social que té un gran reconeixement mundial, tant per l’obra publicada en temes cabdals de la nostra ―en un sentit global― societat, com pel seu activisme contra la discriminació i la desigualtat. Que és una figura que s’ho val no hi ha dubte, més encara per la controvèrsia que genera, resultat de la seva capacitat per sacsejar el món “donat per descomptat” en el qual vivim.

Certament, se l’ataca molt més per les seves contribucions feministes que per cap altra de les seves línies d’anàlisi social. El feminisme és subversiu per naturalesa. No en el sentit que se li vol atribuir socialment des del patriarcat, sinó precisament pel que se li nega. El feminisme és un dels camins més directes, més efectius, per canviar el món en què vivim; per desfer desigualtats i discriminacions socials a gran escala.

És per aquesta mateixa raó que el feminisme rep tan mala premsa, i el propòsit d’aquest desprestigi és molt clar: augmentar la resistència a identificar el feminisme amb la igualtat. Hi ha qui ja ho sap i ja li va bé; hi ha qui, encara, no veu la trampa. Els segons no són pas tan perillosos com els primers. Si una societat no és feminista, no pot ser demòcrata; per tant, comencem a demanar als nostres companys i companyes com és que no són feministes, en comptes d’haver de seguir explicant per què ho som nosaltres. No defensem, en el sentit de justificació, allò que no necessita defensa.

És més fàcil fer veure que vols canviar el món però no tocar res de fonamental, que no pas canviar-lo de debò

És important que canviem la perspectiva, perquè els embats “ideològics” cada vegada són més forts i venen de més fronts diferents. Els que no tenen més feina, o trien entre les seves feines desprestigiar el feminisme, no estan ―encara― al nostre abast, però, i la resta? Tota aquesta zona grisa, és a dir equidistant ―que no vol dir res més que s’ho miren des de la barrera i que ja els va bé com estan les coses malgrat que diguin que no―, han de seguir tan tranquils o hem de passar a interpel·lar-los directament?

No deixem que els surti gratis dissimular. No els ho posem tan fàcil: els veiem, no seguim fent veure que no és així. Si t’has fet ecologista, pacifista, i tots els istes que tenen patent social de millora del món, com és que no t’has fet feminista? Jo sé la resposta i la majoria també. És més fàcil fer veure que vols canviar el món però no tocar res de fonamental, que no pas canviar-lo de debò. Només atansar-se a la possibilitat ja fa que la terra et tremoli sota els peus; que no vol dir res més que no estàs disposat a no saber quin lloc ocuparàs en la nova societat si ja t’està bé el que tens ara. Que fàcil que és la solidaritat teòrica o llunyana, que per al cas és el mateix, i que difícil la de kilòmetre 0; és a dir, la solidaritat amb la dona que tens al costat a casa , a la feina, al veïnat, al partit polític, al sindicat, a la ONG... Perquè el que mai es confessarà és que mentre aquesta dona és a sota, tu ets a dalt. I a dalt, encara que sigui només en un petit graó social, sempre s’està més bé que a baix.

M’he posat molt contenta de veure el premi i poder pensar que aquest govern potser sí que s’ha pres seriosament el feminisme, però em mantinc a l’aguait, perquè ara s’ha posat de moda a l’esquerra fer-se feminista o més feminista que mai com a distracció d’altres aspectes fonamentals que també són imprescindibles per aconseguir una societat millor, que sempre vol dir d’iguals. Salut i república feminista!