El poder judicial espanyol passarà als llibres de la història, segur; ara no sé pas si de la manera que ells mateixos esperen i, tanmateix, ja pregonen. La fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, fins no fa pas massa ministra —cosa que grinyola per ella mateixa sense que el PP o Vox hagin de remarcar-ho—, ha obert l’any judicial lloant la justícia espanyola i la tasca encomiable que s’està duent a terme. Tot plegat, malgrat, també, el problema en la designació i renovació del Consell General del Poder Judicial, per si calia posar més ombres al curs que s’acaba i al que comença.

Entre altres alegries, Delgado ha lloat el procés judicial al qual s’ha sotmès l’anomenat “procés català” perquè és un exemple de "normalitat institucional”, perquè ofereix “totes les garanties” i per l’aplicació de la “legalitat” i el “compromís” dels agents amb aquesta legalitat, a banda del compromís amb el seu “deure”. En aquest darrer cas —no sé si perquè no ho ha especificat o perquè no m’ha quedat clar—, no sé si es referia al deure professional o d’un altre tipus. Tot plegat, a més a més, reforçat per la garantia addicional que ha suposat, també segons ella, que fos un procés —el judicial, no el català— de “publicitat reforçada” a causa de la seva retransmissió en streaming. Només aquesta darrera part requereix un article llarg sobre la ceguesa del poder o l’estupidesa que el poder pressuposa a la ciutadania.

No hi ha mai exemplaritat, no n’hi pot haver, en posar les teves enemigues i enemics polítics a la presó

Més disbarats no es poden dir junts, ni tan sols enumeraré la llarga llista de fets durant el judici, en la instrucció i ara a presó, a banda d’altres casos no necessàriament a Catalunya o de catalans i catalanes, que posen no ja en entredit les paraules de l'exministra de Justícia i seguidament fiscal general de l’Estat, sinó que posen en entredit tot el sistema judicial espanyol. Tant pels protagonistes directes i per la part tan important —certament, no tota— que calla sobre la feina dels seus companys i companyes, i per tant, atorga.

La reputació del sistema està completament malmesa per més glòria que pregonin i per més automassatge que es dediquin. I seguirà sent així si no hi ha una discussió necessària i obligatòria, seriosa i profunda, dins de la mateixa professió sobre quines són les barreres que s’han traspassat, sobre quines són les alertes internacionals o d’organismes independents —que no pas independentistes— i també d’alguns sectors de la mateixa professió que s’han d’assumir sobre el que ha passat i el que està passant. Però, sobretot i més important, una reflexió i un canvi de rumb, si convé també en l’ensenyament del dret, sobre quin és el dret i la seva administració que s’ha d’observar en una societat democràtica del segle XXI. Pot ser que el resultat del debat no m’agradi, però, si més no, amb ell quedaria clar una cosa que a Espanya no s’entén, i la senyora Arrimadas entén menys encara, com ha tornat a deixar clar en la revisita que ha fet al Parlament de Catalunya: de tot s’ha de poder parlar. Òbviament al Parlament, però també en l’àmbit judicial. I evidentment, no hi ha mai exemplaritat, no n’hi pot haver, en posar les teves enemigues i enemics polítics a la presó. Cosa que, per altra banda, tampoc et dona la raó, només et converteix en una dictadora o dictador.