La consigna del front al feixisme de les eleccions de Madrid ha passat a estar focalitzada en el “no passaran”, després de les cartes amenaçadores de la setmana passada. De fet, el tema no són les missives amb bales —prou preocupants per elles mateixes— que van rebre el ministre d’interior Grande-Marlaska, la directora general de la Guàrdia Civil, María Gámez, i el candidat d’Unidas Podemos a Madrid, Pablo Iglesias, o la que va rebre ahir mateix la ministra d’Indústria, Reyes Maroto, amb una navalla, sinó l’actitud de menysteniment que ha adoptat Vox davant d'aquestes amenaces.

La polèmica va saltar divendres quan en un debat a la ràdio, Rocío Monasterio, la candidata de Vox a Madrid, es va negar a condemnar els fets i, a més a més, els va posar en dubte; si no completament, sí pel que fa a la seva procedència. No oblidem que estem en campanya electoral i tot el que passa, més una cosa tan escandalosa com aquesta, té una gran transcendència en nombre de possibles vots a guanyar o perdre. Això per a tots els partits, no només per a Vox.

Aquest cap de setmana Pedro Sánchez, president del govern espanyol, en míting de campanya, deia que no passaran cap altra línia vermella; i llavors, per què ha deixat que passessin les anteriors?

Pablo Iglesias va deixar plantat el programa de la SER i després hi ha hagut tot un seguit de gestos i declaracions força altisonants que no acabo d’entendre; a no ser que ho situïn en el “als altres sí i a mi no”. No dic pas que el tema no s’ho valgui, però arriben tard i malament, com sempre, i, a més, sense memòria històrica de moltíssim  curt termini, perquè la de llarg ni la plantejo. No només pel que fa a Vox, que no han canviat pas, marquen paquet des del començament i no són els únics. I a banda, només per posar un exemple fora, si és que es pot dir així, dels partits, on és la condemna i denúncia unànime de PSOE i Unidas Podemos, que ara s’escandalitzen, davant els fets de Blanquerna i al tractament posterior de la justícia espanyola amb els condemnats per aquests fets? 

No acabaríem mai els exemples, amb relació a Catalunya en tenim un munt; Espanya ho ha vist i ha mirat cap a una altra banda escudant-se que el que diu la justícia va a missa. No cal, doncs, dir res més. De fet, els ha anat bé perquè els han fet la feina bruta. Ja han passat i la porta els l’han obert ells i elles mateixos, parlo tant del PSOE com d’Unidas Podemos. Evidentment a la dreta amb etiqueta no cal que m’hi refereixi.

Aquest cap de setmana Pedro Sánchez, president del govern espanyol, en míting de campanya, deia que no passaran cap altra línia vermella, i llavors, per què ha deixat que passessin les anteriors? Els mateixos i les mateixes que ara es queixen i s’esgarrifen els han permès que es legitimessin davant el conjunt de la ciutadania amb cada un dels atacs que han fet al procés català i, de fet, als i les catalanes en general. Des del primer moment vaig dir i escriure que Espanya es preparés perquè havien alimentat un monstre que estava adormit, esperant l’avinentesa. Una gran temeritat, una irresponsabilitat de les grosses de la qual tota la ciutadania en patirem les conseqüències. Cal ser molt il·lús, o  una altra cosa a la qual no vull posar nom, per pensar que tot passaria només a Catalunya, seguint la màxima d’Aznar "antes se romperá Cataluña que España". Seguir la dreta ja és greu en si, però, a més a més, fer-ho com ho fa l’esquerra espanyola des de la Transició, no té cap bon nom, però sí un gran sou.