La cerimònia dels Oscar ―no del Dalmau i l’Andreu― ha deixat bones imatges i millors premis. Em va impressionar molt ―vaig sortir del cinema amb un mal cos que em va durar dies― Parásitos i, per tant, m’ha agradat el reconeixement de l’Acadèmia, tant per la capacitat d’aquesta pel·lícula d’enfrontar-nos descarnadament al món en què vivim, tots i totes, no només a Corea, com pel fet que sigui una producció en llengua no anglesa i hagi competit i guanyat no només com a pel·lícula estrangera, sinó en les categories principals. Visca les llengües minoritàries i totes les cultures en igualtat de condicions!

Pel que fa a les imatges, cada any són força semblants: un bon espectacle, molt de vestit impressionant, en el millor o el pitjor sentit de la paraula, i una mica de reivindicació. Com que aquesta darrera aquest any anava escassa, a mi m’ha agradat veure Gisela, que cantava una cançó de Disney, retolada com a cantant en “castilian” i, en canvi, a la mexicana Carmen Saharí com a “spanish”. Gisela cantava de manera compartida amb altres intèrprets de diferents llengües, i el rètol a la pantalla ha estat un detall de no res que he llegit ―malgrat que segur que no la tenia en origen― en clau irònica i que només ha guanyat protagonisme en el mateix moment que n’hi ha hagut no poques i pocs que s’han ofès. Més encara quan qui hi havia dalt de l’escenari era una catalana.

Anomenar la llengua espanyol és el llençol amb què es tapa la cooficialitat del gallec, el basc i el català de l’article 3 de la Constitució espanyola

És cert que a la xarxa la hiperventilació que no deixa que la sang arribi al cervell és habitual i en aquest cas, i des de Catalunya, té la gràcia de poder fer paral·lelismes i comparacions malèvoles entre el “castellano” i el “español” i el català i el valencià. Però el cert és que encara que les autoritats pertinents ―les de l'Acadèmia competent en aquest cas, no la de Hollywood sinó la Reial― s’han afanyat a treure ferro a l’assumpte i han assenyalat que ambdós mots són correctes i sinònims i que la polèmica en l’ús diferenciat ja està superada, no deixa de ser simptomàtic el que ha passat.

Soc d’una generació que no coneixíem l’español com a llengua, i no perquè no l’estudiéssim, perquè els plans d’estudi oficials eren en castellano i això, ni més ni menys, era el que apreníem. Jo segueixo referint-me a la llengua amb aquesta denominació i, de fet, he tingut alguna esbatussada amb els que em corregeixen la terminologia. Ho faig per dues raons, perquè és com ho vaig aprendre i perquè en l’afany per fer servir “español” hi veig el desig d’amagar la realitat lingüística plural que hi ha a l’Estat, que depassa el català i que fa que els i les parlants a Espanya d’altres llengües no nouvingudes es comptin per milions però no tinguin cap representació en l'oficialitat del país. Anomenar la llengua espanyol és el llençol amb què es tapa la cooficialitat del gallec, el basc i el català de l’article 3 de la Constitució espanyola; article, per cert, que diu que "el castellano es la llengua oficial del Estado".