Diumenge no volia veure el documental El judici, sobre l’1-O, per diverses raons. La principal, perquè no volia que em decebés un relat que no s’ajustés als fets que vaig viure en directe o amorrada a la pantalla de la tele, i no va ser així. Bé, no del tot, una cosa i prou no em va agradar.

Suposo que tampoc volia reviure un judici de cartró pedra, que semblaria una pel·lícula espanyola de riure si no fos perquè les i els condemnats porten ja molts i molts dies a la presó. De fet, en algun moment vam riure malgrat la transcendència dels fets per l’escenificació barroera que es va donar. Però ni el que va passar a la sala, ni que els i les preses polítiques portin a la presó tant de temps —als catalans i catalanes se’ls poden negar els drets de la resta de la ciutadania de l’Estat— i pensar que seguiran a la presó tant com puguin i més encara, no fa gens de gràcia.

A més, el judici del procés no ha acabat encara; continua amb un reguitzell de processos a ciutadanes i ciutadans i a més càrrecs del Govern. El darrer anunci és que han de tornar a declarar 29 alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, se’ls acusa de malversació, desobediència, falsedat documental i prevaricació.

L’1 d’octubre no ha quedat a mitges només per a nosaltres, per als catalans i catalanes que vam anar a votar, tant a favor o en contra de la independència, com per a tots aquells i aquelles que van entendre —i ho segueixen fent així— que en democràcia cal respectar les votacions i cal respectar també el seu resultat. Si l’1-O hagués acabat en un resultat a favor de seguir estant a l’estat espanyol, les conseqüències no haurien estat les mateixes. Si el no hagués guanyat i seguís guanyant en totes les eleccions que des de llavors s’han dut a terme, no seríem aquí, si més no d’aquesta manera; i això encara ho fa més indignant i més injust.

Cada vegada que els vots parlen, responen els jutjats. A Espanya això funciona i no genera cap maldecap a la societat civil

Les hòsties no ens les treia ningú, però la maquinària de l’Estat s’hauria quedat prou satisfeta. Tot i que l’orgull ferit, no trobar les urnes i no poder impedir la votació fa de molt mal pair. Al que es considera més xulo que ningú li costa no viure la derrota com una humiliació. De fet, tenir totes les eines de l’aparell de l’Estat, també les inconfessables, i no sortir-se’n, no és pas massa bona credencial i, per poc que es pensi, és difícil de justificar.

A tot això suma-li, a més a més, que per fer creïble el relat de la Fiscalia sobre la violència que justifiqués tant l’actuació de les forces de seguretat com el judici i la condemna dels caps del procés, els agents de la policia i de la Guàrdia Civil, més jutges i fiscals, van haver de fer un trist paper davant les càmeres de tot el món. I per tant, malgrat el posat de triomfadors i triomfadores, el greuge no només no estan disposats a perdonar-lo sinó que necessiten guanyar per sobre de tot i de tothom. El procés no està pas tancat.

Per això, cada vegada que els vots parlen, responen els jutjats. A Espanya això funciona i no genera cap maldecap a la societat civil, per tant, els poders de l’Estat estan tranquils per aquesta banda, però saben també que Catalunya no desisteix. No ja amb la independència, sinó en ser diferent, i això és molt més del que poden aguantar i del que estan disposats a permetre.

Ara bé, no dic pas que no sigui efectiva l’estratègia d’anar perseguint i esporuguint a tothom que es pugui —i també quan no es pot— per tal de deixar mort i enterrat per sempre el procés; però el que sabem totes i tots és que encara segueix sent l’única sortida que tenim. I no cal ni veure el documental, les notícies diàries ens ho confirmen. A banda que cal no menystenir l’efecte colateral que genera: encara que no es faci ara soroll, es consolida una resistència cada vegada més forta, més arrelada i més decidida, atès que el lligam emocional s’ha desactivat per a prou generacions com perquè no es perdi de vista l’objectiu.