La història és preciosa, i la idea que s’ha desenvolupat després encara més. En trauré els noms propis, tret d'en l’origen, perquè el millor de tot és l’esperit universal de la iniciativa; més ara que hi ha partits ―les paraules de la vicepresidenta Calvo encara dissonen en l’univers feminista― que volen apropiar-se del moviment i de la lluita de la manera més inexacta i barroera.

Tot comença amb la presidenta del Parlament Carme Forcadell a la presó. Des que està tancada a Mas d’Enric ha mantingut tota la correspondència escrivint amb tinta lila. Quan se li va acabar el bolígraf, el va tirar a la paperera i el va recollir una altra presa. La Carme, sorpresa, li va demanar per què el volia utilitzar si s’havia acabat, i ella amb tota la senzillesa del món li va contestar que també volia escriure amb “tinta feminista”. La presidenta Forcadell, al Nadal, va regalar a totes les recluses un bolígraf lila. I ara els repartim totes les dones que volem i les que vulgueu; també els homes. Sense anar més lluny, el vicepresident Aragonès en va donar un al president Torra.

És una iniciativa que no vol cap dona en l’oblit i que vol incloure en un sol moviment totes les dones i homes que volen una societat d‘iguals

És una iniciativa sense sigles de partit perquè es fa en nom de la sororitat, de l’agermanament entre els ideals feministes i republicans, més enllà de les sigles partidistes. És una iniciativa de Dones per la República que no només vol recordar les polítiques preses, la Carme i la Dolors, també vol mantenir presents totes les exiliades i represaliades. És una iniciativa que no vol cap dona en l’oblit i que vol incloure en un sol moviment totes les dones i homes que volen una societat d‘iguals.

I aquesta societat no només ha de ser democràtica, no n’hi ha prou amb la democràcia, ja veieu la que tenim. Ha de ser, per força, una república, on la idea de la igualtat està en la mateixa definició de l’estructura política. I ha de ser, sens dubte, feminista, perquè sense aquesta perspectiva revolucionària les dones, la meitat de la població, seguirem sense els mateixos drets que els homes per molt que els principis republicans els recullin. I, alhora, dones i homes seguirem sense espai social per a la vida.

Per això la Dolors Bassa s’acostuma a acomiadar amb una abraçada groga i lila. La fórmula és molt important, perquè la Dolors, sàvia com és, sap molt bé que és només amb la suma de lluites per la igualtat que s’avança de manera ferma i que es consoliden els guanys. I no només en un dels àmbits, en tots alhora. Perquè el que alimenta la desigualtat, la seva presència, importància i força en una societat determinada, és precisament la mera existència o justificació de la desigualtat sobre qualsevol col·lectiu o tema; per petit que aquest sigui o per insignificant que sembli. Més encara quan ho és en temes centrals i transversals de l’estructura social.