Ni a Mauthausen. L’homenatge de diumenge no va anar bé, tot i que sí que sembla que va acabar bé; de fet, que apareguin convidats no esperats sempre pot ser un factor que esguerri la festa. La Generalitat feia un acte en record dels republicans catalans represaliats pel nazisme, davant una placa que fa dos anys va posar en Raül Romeva quan era conseller d’Exteriors del govern català. Romeva realment es va prendre molt seriosament ―i per tant, va treballar per esmenar els anys d’oblit i d’inacció política― el tema de la memòria històrica. Gemma Domènech, la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat, es va referir al conseller, que ara és a la presó, com a pres polític en el seu discurs i aquí la ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado, i el seu seguici van marxar, suposo que ofesos per l’ús del concepte.

La puc entendre, ha de ser molt ingrat que et gastis ―bé, el govern al qual pertanys― milions d’euros en campanyes, no ja per netejar imatges sinó per negar una realitat, i que dues petites paraules, comunes, ben senzilles però ben clares, t’esguerrin el muntatge. Tot i que també pot ser que m’equivoqui, i que hi hagi prou socialistes que s’ho estiguin passant molt malament; cada vegada n’estic més convençuda. Ha de ser feixuc de compaginar els ideals democràtics amb l’aprovació d’un 155, amb la negació del dret a votar, amb un govern legítim tancat a presó de manera preventiva o exiliat centenars de dies, i a més avalar un procediment judicial clarament poc exemplar, per més d’una i de dues raons de pes. És, potser no ho he acabat d’entendre, d’això del que parla Grande-Marlaska quan fa servir l’expressió “indecència intel·lectual”.

Els presos polítics no incomoden, però que se’ls mencioni sí; si ningú no parles d’elles i ells, hi hauria molta gent molt més tranquil·la

Sí, els presos polítics no incomoden, però que se’ls mencioni sí. Si ningú no parles d’elles i ells, hi hauria molta gent molt més tranquil·la; d’aquí la gran campanya en contra de l’etiqueta “pres polític”/”presa política” i d’aquí la gran importància que té cada vegada que la pronunciem. Ara bé, no estem en aquest món per tranquil·litzar consciències, i menys les de les i els polítics, estem en aquest món per sacsejar-les tant com puguem; si més no, a mi m’ho sembla. Més encara a Mauthausen, a on no vaig poder aguantar la visita quan hi vaig anar fa anys, malgrat que jo sàpiga, a no ser d’una altra vida, no hi tinc responsabilitat directa; però sí la vinculació de saber quantes barbaritats podem arribar a fer com a col·lectivitat en contra d’altres col·lectivitats.

Tothom que ha estat en un camp de concentració, sigui quina sigui la raó oficial que s’hagi esgrimit, sap que són allà per pura política. I els que els hi posen també saben que és per això, pel poder; encara que ho dissimulin, tant com puguin, sota idees vàries i suposadament alts objectius morals o patriòtics, per poder convèncer assenyalant com a comunitats excloents les altres. Talment com ha fet la ministra.

Enric Vila
Opinió Reanimator Enric Vila