“El tío Paco” és com s’anomenava a casa meva Francisco Franco. Així li deia la meva iaia, valenciana de naixement, que havia perdut la guerra, l’havia patit fortament a la postguerra i que, ni quan ja era mort, podia riure-li les gràcies al Polònia. I això que, si alguna cosa tenia la meva iaia —de fet, en tenia moltes—, era sentit de l’humor.

Mai celebro la mort ni els aniversaris de mort de ningú; tampoc dels que no aprecio o no estimo o, fins i tot, he arribat a considerar enemics. Tampoc ho faig en aquest cas; entre d’altres coses perquè la mort només és un traspàs i el que acaba important és el llegat. I no cal dir que queda clar que, en el 43è aniversari del seu decés, Franco està més viu que mai. I no ho dic per les seves seguidores i seguidors declarats acèrrims defensors del personatge i la seva obra, que treuen el cap amb més força cada vegada; sense necessitat de fer pelegrinatge al Valle de los Caídos. Ho dic per com d’eficaç va ser quan va sembrar la seva llavor; fins i tot aquells que suposadament són hereus de l’antifranquisme li segueixen fent la feina bruta. És acollonant. Necessito dir-ho així, i no em disculpo per la grolleria.

No em trec del cap, i mira que en fa dies, el discurs de Miquel Iceta el Dia de la Rosa davant dels seus. A primera fila força gent gran. No tan grans com la meva iaia, però amb prou memòria del franquisme en pròpia pell com per entendre el que ara diré.  Iceta, tot abrandat, s’omplia la boca del que no ha parat de dir des que ha començat la repressió als polítics catalans independentistes i a la ciutadania catalana: “Ja els vam avisar”, “Ja ho dèiem nosaltres”. I d’altres expressions per l’estil que es tradueixen en: no s’han portat bé i ja sabem què els passa als que no es porten bé. Això ho deien a la meva iaia no les i els franquistes, sinó els suposats homes i dones de bé que coneixia del poble, una vegada havia acabat la guerra. Li feien molta més ràbia aquests que el franquisme oficial perquè no tenien ni ideals; només pensaven a aprofitar l’avinentesa per al seu guany personal. Em sembla que era el que ella més odiava, i ho entenc perfectament.

Fer aquest tipus de discurs justifica els fets —el 155, la presó, no veure les irregularitats jurídiques i polítiques, i una infinitat més—, però fa una cosa més grossa: deixa per bo el que els franquistes van fer amb els republicans acabada la guerra quan repeteix el model, això sí, actualitzat al segle XXI en un simulacre de democràcia. Moltes i molts —directament o indirectament— represaliats van marxar a casa amb una justificació, traslladada en el temps, del que els va tocar viure passada la guerra. Ja saps a què t’arrisqués si vols canviar el món.

Em va fer tant mal com si hagués estat en la mateixa postguerra —és clar, en el “bàndol equivocat”. De fet, encara hi soc, i milers de famílies més que seguim convivint en un Estat que ha blanquejat el règim gràcies als partits polítics democràtics. Això sí que és un win-win en tota regla. Em va arribar a l’ànima veure tanta gent desemparada, orfes de raó; malgrat que la raó, precisament per intoxicació, sigui el menys despert en aquest moment. M’imagino els sentiments enfrontats. És molt pitjor això que la tomba, els carrers i els monuments que encara arrosseguem, tot i que una cosa, evidentment, aguanta l’altra.

Cap sorpresa, doncs, pel pacte del CGPJ entre el PP i el PSOE; cap sorpresa, doncs, perquè l’actual govern espanyol hagi donat tants càrrecs i reconeixements a simpatitzants i membres del govern sortint; i això que els van fer fora. Sinó que es tan fàcil d’entendre, no s’entendria res.

Cap sorpresa, doncs, malgrat l’esperpent, que la vicepresidenta Calvo parli de la “dignitat de la nostra democràcia” i de “l’extraordinari bon nom d’Espanya al món”, i que algunes i alguns dels que contesten siguin a l’exili o a la presó. En el cas dels Jordis, Cuixart i Sànchez, ja són 400 dies. No cal, ans al contrari, que els franquistes se signifiquin; és un error d’estratègia.