L’any no podia començar pitjor per alguns, vista la seva reacció desmesurada davant el resultat del Sorteig del Nen. Sí, ha tocat a Barcelona, i a altres pobles i ciutats catalanes, d’una manera prou generosa com perquè es pugui pràcticament dir que s’ha quedat a Catalunya. I això hi ha qui no ho ha entès i qui no ho ha pogut pair, ni podrà fer-ho fàcilment, amb ajut o sense.

Les reaccions han estat diverses, n’he vist de rabioses directament i d’altres que s’escudaven rere la sornegueria o la indiferència per amagar la coïssor que els ha produït aquest cop de sort del 2019 a terres catalanes. No ens enganyem, toqui a qui toqui, sempre als que no ens ha tocat la decepció es nota malgrat compartir-la amb l’alegria que hagi tocat. Especialment perquè els mitjans sempre expliquen històries entendridores i perquè veure gent tan i tan contenta, vulguis que no, s’encomana.

Ara bé, per a molts que s’autodefineixen com a espanyols, atesos els comentaris que he pogut llegir, aquesta ha estat un greuge més dels catalans envers els espanyols. No entenc com això pot ser així, perquè se suposa que si tots juguem, a tots ens pot tocar per igual, o no?

El primer que m’ha vingut al cap és pensar que potser s’han acostumat tant, han normalitzat tan bé, que als catalans se’ns pot tractar diferent, de fet, que se’ns ha de tractar diferent ―com a exemples, em ve al cap des dels pressupostos i les inversions de l’Estat a l’art de Sixena i les autopistes, per no parlar del 155―, que donaven per fet que el “bombo” dels premis també ens discriminaria i ens deixaria fora de la repartida. D’aquí la sorpresa i la incredulitat. Però la cosa va més enllà, no és tan simple la resposta.

Que no saben que l’Estat, i per tant els seus representats, només administren els diners que són de la ciutadania? Que no han pagat de la seva butxaca el dècim o dècims que han comprat?

Aquesta raó, si és que és vàlida, no serveix per explicar tots els comentaris, atès que molts s’han centrat en la incongruència que troben que algú que s’autoproclama català i/o independentista ―aquí la diferència no sempre està clara― corri a cobrar “diners espanyols”; dit així directament o de maneres diverses, però amb el mateix significat. I, he pensat, no soc malpensada de mena, els que així s’expressen potser no saben que Espanya no té diners, a no ser que comptin amb els d’alguna fortuna personal o alguna institució en concret que ara mateix no sé quina pot ser.

No entenc la relació que prou persones estableixen entre els diners de l’Estat i l’Estat, o els polítics, o, en aquest cas, directament, el territori pel que fa a la seva propietat. En una dictadura, d’acord que es pugui produir la confusió i ni així, però en una democràcia no es pot dir disbarat més gros. Bé, sempre se’n poden dir de més grosses, com per exemple, per quedar-me en el mateix dia, que sigui l’exèrcit el garant de la democràcia. Però no marxem del tema. D’on pensen que surten els diners, o de qui? Que no paguen impostos els que s’expressen en aquests termes? Que no saben que l’Estat, i per tant els seus representats, només administren els diners que són de la ciutadania? Que no han pagat de la seva butxaca el dècim o dècims que han comprat?

En tot cas, que no paguem impostos els que vivim a Catalunya? Diria que molts, tant directes com indirectes, per tant, això que els diners són espanyols o dels espanyols ―fent servir el concepte com a oposat a ser català― o d’Espanya, no té cap tipus ni de sentit ni de fonament. És més, a mi no em preocupa que es facin els comptes ben fets, perquè sospito, i només vull que equivocar-me, que no som deutors, ans al contrari, som aportadors nets al conjunt de l’estat que compartim. Clar que, pensant-ho bé, tampoc és culpa del tot de la ciutadania, perquè han sentit tantes vegades a polítics expressar-se en aquests termes i a d’altres callar per no desmentir-los que s’ho han acabat creient.

La meva més sincera enhorabona a totes i tots aquells als qui ha tocat un pessic gran o petit; visquin a on visquin, siguin qui siguin i pensin el que pensin.